diumenge, 3 de març del 2024

Hivernal al Torreneules


      Aprofitem que el febrer ens ha regalat un dia per anar a fer el Torreneules.


       L’amic isard ens vigila des de lluny.


      Ahir va fer molt de vent i va escombrar. La neu que és rere les roques va resistir l’embat del torb.


      A d’altres llocs el vent va pentinar la neu, elegantment.


    Quan som a una bona alçada, veiem el Puigmal i la resta de muntanyes de l’anomenada “Olla de Núria”.


     Enfront tenim el cim de la Coma del Clot, que en els mapes antics es coneixia com a Torreneules Gran. A l’esquerra, el Torreneules, que abans es coneixia com a Torreneules Petit.

      el Torreneules és justament el que volem pujar avui.


      La pujada és molt atractiva.


       I costeruda...


     Quan som dalt del Pic de Torreneules (2.711 metres) contemplem un gran panorama. Un dels cims propers (separat pel fondal de Coma de Vaca) és el Balandrau.


    Baixem a l’alberg del Pic de l’Àliga, on soparem i hi passarem la nit. A fora hi ha una taula més glaçada que la de la negociació.


    Rere el Taga, i il·luminant el Ripollès, el color rogent del capvespre ens anuncia “pluja o vent”.


     Primer dia de març: a la nit ha fet vent i han caigut algunes volves de neu. El matí és serè i creixent, la lluna és minvant.


   Al Finestrelles i als cims veïns encara hi bufa el vent, que s’emporta les restes de núvols.


    Aquells que busquen terroristes allà on hi ha gent que es manifesta legítimament, han sortit a esmorzar.


      Ens guia l’estel del matí.


     La nit ha estat molt freda.


    Els amants de les muntanyes del nostre país, tenim tot un dia per davant i seguirem fent cims.


    Una gran roca té el perfil de la cara d’un jutge petrificat. Dura i freda.


    Nosaltres seguim el nostre camí: el de la llibertat.

divendres, 26 de gener del 2024

El darrer cafè a la Mola

 

     Quan fa poc que hem començat el camí cap a la Mola, contemplo una de les roques més cèlebres la serra. Ben a prop hi ha urbanitzacions que gairebé s’endinsen al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Algunes de les cases llueixen, sense vergonya, piscines plenes d’aigua en temps de sequera.

     —Com t’estimes més que t’anomenin? —li pregunto —. Cavall Bernat o Carall Bernat?

       —Tu mateix —respon.

       —Tampoc no voldria utilitzar un mot que fes perdurar el fal·locentrisme.


      —No t’amoïnis gaire per això —diu —. La natura ho sap compensar.


       Pugem tota una colla que hem vingut expressament de Sants, de la Roca del Vallès, de Vic i de Barcelona, per dinar al restaurant de la Mola, abans que ens el tanquin.


       Els que reivindiquen l’ampliació de l’aeroport, els mateixos que volen fer una autopista que malmet, encara més, una part del Vallès, ara diuen que les mules contaminen...


        Contemplem el Mediterrani, solcat per vaixells enormes que l’embruten cada dia.


        El camí no es fa feixuc: divisem Collserola...


       el Montseny,


        els venerables turons de Montserrat


        i els pirineus nevats.


        L’arribada a Sant Llorenç del Munt, per moltes vegades que s’hi hagi estat, sempre és un regal.


        Les mules descansen després d’haver carregat el menjar i el beure que serveixen al restaurant del cim de la Mola.


        Abans de dinar contemplem, de nou, les muntanyes des d’aquest mirador privilegiat. Entre elles la muntanya germana de la Mola: el Montcau.


        Vianda guisada o a la brasa... I un porró al centre de la taula.


        Fem el darrer cafè a la Mola.


        —A reveure bonica.


         —Fins aviat Carall Bernat, amb restaurant o sense, tornarem.


        Abans de marxar observem les cases que hi ha a tocar del Pac Natural. El pitjor no és que fa anys s’hi van acostar massa, sinó que se segueix construint. Aquells que han fet tancar el restaurant, els donen llicència.

diumenge, 31 de desembre del 2023

Any Dharma


   1 de juliol de 1972. Dharma al Festival de música al camp de futbol de la Palmera (Sants) El Josep, Joan i Esteve Fortuny a la bateria, baix i guitarra, acompanyats per dos membres de "La Locomotora Negra" (Al febrer del 1972 havien fet el primer concert, com a Dharma, al Casal d'Horta)


       1973 Dharma al Zeleste del carrer Argenteria. Carles Vidal: baix, Esteve Fortuny: guitarra elèctrica, Josep Fortuny: bateria, Joan Fortuny: saxo soprano i Jordi Soley: piano. 


       1973 Josep al Zeleste.

             
  1975 Companyia Elèctrica Dharma al Poliorama.

             
     Joan Fortuny: saxo soprano i, quan convé, també saxo tenor i violí.

          
     1980: Lluís Fortuny: teclats, trompeta i fiscorn.

             
     1980 al Zeleste. Lluís, Esteve, Josep, Joan i Carles.

          
     1980 al Zeleste: presentació del disc "L'Atlàntida" Esteve: guitarra, veu i flabiol.

                 
    1981. Després d'estrenar "Companyia Elèctrica Dharma amb la Cobla Mediterrània" al Palau de la Música, també van actuar a l'Expocultura, a Montjuïc.

            
        1982.

                
     1984. Elèctrica Dharma, al Mercat de les Flors. "No volem ser"

            
      "La gent vol viure en pau..."

              
      Esteve Fortuny i Guarro (22 de febrer de 1954 - 19 d'agost de 1986)

          
      Josep Fortuny i Guarro (9 de juny de 1952 - 30 de setembre de 2013)

           
    1 d'abril de 2023: inauguració de la Plaça de Josep i Esteve Fortuny Guarro, a Sants. 
 Lluís, Liliana, Eva, Joan i Maria.

       
       "Els carrers no són de la policia".

      
      "Les places seran sempre nostres."

            
      Maria Fortuny: piano, teclats i flabiol.

             
     Pep Rius a la guitarra i veus. (Amb el Joan, la Maria i el Carles)

        
      Carles Vidal al baix i veus.

        
     Joan Fortuny: saxo soprano i veu. 

            
   Iban Rodríguez: bateria. Lluís Fortuny: trompeta, teclats i veu. "Tots junts vencerem"


            "Inana inene"

    
            "Resistir és vèncer"

          
     La "flamarada" no s'apaga. No es perdrà aquest so: Força Dharma!

     Força 2024.