dissabte, 16 de setembre de 2017

Nosaltres dos i la República

    - Et trobes bé?
    - L'emoció per l'1-O no et fa papallones a la panxa com quan eres adolescent? Com el títol del llibre del Francesc?
     - Segons quines notícies fan que les papallones esdevinguin abelles furioses.
      - No et passa que la major part del temps penses en la possibilitat de que assolirem la República?
     - Crec que més que una possibilitat és una seguretat.
   - No et passa que hi ha moments que decau una mica l'ànim (o l'ànima) i trobes que és impossible?
    - Després de la pluja sempre surt el sol.
     - Tots som humans, i dubtar és una condició que tenim les bèsties des del naixement. Racionals o irracionals, els animals a vegades dubtem.
     - Que un excés d'informació no ens amagui el que veritablement necessitem saber.
     -  El neo-franquisme (sense el neo) és molt atrevit.
     - Malauradament a tots els països hi ha traïdors. Catalunya no s’escapa de la seva quota.
     - El poble els reconeix i xiula els venuts allà on van.
     - Els que són increpats deuen tenir enveja de tots aquells que són aplaudits.
      - Per sort el poble reconeix, i encara més, els que són fidels a la seva causa, a les essències universals de respecte als drets humans més elementals. I per a ells van els aplaudiments més sincers.
     - Tu demanes la lluna.
     - La veus gaire lluny?
     - Qui aconseguirà la República?
      - Nosaltres dos.
      - I uns quants milions més que estimem la llibertat.
      - Com ho saps?
      - L’1-O ho sabrà tot el món!
      - Brindem?
      - Amb una copa de “Costers del Monteixo”.
      - M’estimes?
      - T’ho haig de tornar a dir?
      - Sí...
      - Sí!

dissabte, 9 de setembre de 2017

Carme Força dell

  Explicaré la pujada a un cim. Aquest estiu, de bon matí, vàrem fer una excursió als voltants d’Àreu...
    
  - Perdoni presidenta
  - Fita, per què em demana la paraula?
 - Puc canviar l’ordre del dia, deixar la muntanya i explicar una altra cosa que crec que avui és més important?
   - Té tot el dret en l’ús de la seva paraula.
Em permetré la llibertat per, amb tot el respecte, dir-te de tu Carme.

Aquesta setmana molta gent ha patit per tu, Carme. Quantes paraules agres has hagut d’escoltar. Per sort també n’has escoltat de dolces. Em quedo amb la teva energia, Forçadell.
  Em permetràs que vagi 5 anys enrere, al juliol del 2012, quan et vaig veure per primera vegada, a Sants. Tot just començaves a ser coneguda, però ja havies fet molta feina. Aleshores no vaig posar noms, pensant que la història els posaria.
  Així ha estat, has fet història.
  L’any següent, el 2013, vàrem coincidir a Àreu. Estaves preparant amb l’ANC la Via Catalana cap a la Independència que va ser un èxit a tot Catalunya. 
  A l’agost, encara no sabíem si es podria completar sencera i per fer-ne propaganda a molts pobles i barris es feien petites cadenes humanes. L’ANC del Pallars va preparar-ne una de molt original. La cadena humana a la Pica d’Estats.
    El dia abans eres a Àreu per animar la gent. Ens vàrem trobar pels carrers d’Àreu i vàrem passejar plegats una estona. Davant d’una font et va agradar llegir aquest poema. 
  Vam acabar parlant de Verdaguer, vas dir que aquest poema t’hi havia fet pensar.
  Quan vam baixar de la Pica, ens esperaves a la carpa que la gent d’Àreu va instal·lar al camp de futbol.
    Ens vas dedicar unes paraules. Ja ens vas dir que l’èxit cap a la independència depenia de nosaltres. És cert, el poble té la clau. I a vegades necessitem persones que ens facin el guiatge.
    No vas tenir cap inconvenient per a que ens fessin una fotografia.
   Ens veiem demà passat, 11 de setembre, a Barcelona.
   Força Karma! Força Dell!!

diumenge, 3 de setembre de 2017

La milla del Sí

  Ens llevem molt d’hora, encara fosc, per pujar el Monteixo des d’Àreu. Tenim pensat fer-ho pel traçat de la “Milla Vertical”
  La mateixa ruta que fan al juny els participants de la tradicional “Cuita al sol al Monteixo”. Ells ho fan corrent a la tarda-vespre i han de córrer muntanya amunt més que la ratlla de l’ombra, que en la posta del sol, va pujant. I arriben al cim quan a dalt encara hi toca la darrera llum del sol del dia.
  Nosaltres avui som 4 persones: per ordre de joves: el Jordi, la Rosanna, l’Enric, i jo que sóc el més vell. 
  Ho fem diferent: partim (caminant, i encara!) de les ombres de la vall i pugem al cim a buscar les primeres llums del sol.
   Al fons veiem la Pica d'Estats i el Pic de Sotllo.
  El camí és dur. Hi ha 1700 metres de desnivell. Per això la pujada és constant. 
És 16 d’agost, falta un mes i mig per l’1 d’octubre i de pujada, sobretot al començament, quan encara tenim alè, hem parlat dels possibles resultats del referèndum i dels impediments que faran, de ben segur, per a la col·locació d’urnes, els contraris a la democràcia i al nostre dret a decidir.
  El Jordi arriba abans que els altres. Sóc l’últim, he pujat amb 4 hores. Estem contents. Tots 4 ens fem abraçades i petons.
   Foto: Rosanna Guigó
El rècord de la Milla Vertical d’Àreu, com no podia ser d’altra manera, el té en Kilian Jornet amb 59 minuts. 
   La resposta a les preguntes que ens fèiem sobre l’1 O, la tenim quan arribem al cim del Monteixo i trobem una bandera amb el Sí que algú ha penjat dies abans de que arribem nosaltres.
La pujada a la Milla Vertical ha estat possible, com també ho serà el Sí, que sortirà l’1 O. 
Foto: Rosanna Guigó
  Gran com una casa de pagès, alt com el Monteixo i lluminós com el sol que perseguim.
   Baixem pel cantó de l’Aixeus, que en principi és més còmode.
  Quan passem per la tartera de pedres petites, ho fem amb precaució de no relliscar, ja que té molt de pendent. Tot el contrari que fa 44 anys, quan vàrem fer el Monteixo, tota una colla venint del Pic de Norís. 
  Recordo perfectament que de baixada, el meu germà Ricard i jo baixàvem aquesta tartera lliscant per les pedres, com si esquiéssim. Que àgils que érem 
aleshores. Ara mirem més on posem els peus.
Foto: Rosanna Guigó
El Ricard tenia 19 anys i jo no feia gaire que havia fet els 18. Noto tant la presència del meu germà absent que ploro per dins, quan en llocs com aquest hi penso. Amb tanta intensitat, que gairebé sento la seva veu, que sento les nostres rialles.
  Si aquell any 1973 tan llunyà, el Ricard i jo érem àgils i ràpids, el germà gran, l’Antoni, encara ho era més. Havia baixat per un altre camí i ens esperava a l’estany d’Aixeus. 
  Com enguany, que el Jordi també ens espera als que anem més lents.
  Baixem seguint el camí de l’aigua que, com nosaltres, baixa d’Aixeus.
  Han el·laborat una cervesa artesana, commemorativa de la Milla Vertical. Ens espera fresca i espessa a Àreu. 
   Aquesta sí que té estrella!!

dissabte, 26 d’agost de 2017

Pau-celona

   24 d’agost de 2017, diada de Sant Bartomeu. 
  De matinada, un home de cabells blancs s’atura al començament de la Rambla de Canaletes.
   Observa les espelmes, les flors, escrits, i joguines que han anat deixant els ciutadans i visitants de Barcelona com a ofrenes, en homenatge i record a les víctimes del terrible atemptat que van sofrir les Rambles just fa una setmana.
  A Canaletes hi ha crits de silenci. L’home pensa en les víctimes que fa una setmana van perdre la vida en aquestes Rambles i a Cambrils. I en l’innocent que va ser apunyalat quan l’assassí li va robar el cotxe per fugir.
  Contempla la Rambla buida i s’imagina, amb esglai, una furgoneta embogida d’odi, atropellant persones, just fa una setmana.
    Ell estava lluny de Barcelona, i fins avui que ha acabat les vacances no ha pogut trepitjar, amb desolació, aquest terrible escenari.
 Entre els plecs del silenci d'avui, escolta els crits de les víctimes i de les persones que fugien preses de pànic.
   Hi ha molts poemes. Alguns, personificats en els noms de les víctimes. 
 És impossible veure el mosaic de Joan Miró. Està totalment cobert d’espelmes, flors, poemes, barrets i gorres dedicades. Fins i tot algú ha deixat una capseta d’anissos. Per als infants que hi van morir?
  Un trist retorn a Barcelona després de les vacances, pensa mentre s'encamina a la feina.
  Al migdia en plegar del treball passa pel mosaic d'en Miró. Com que fa una setmana justa hi ha molta gent que han vingut a fer ofrenes. També els turistes s'aturen, fotografien, preguen...
  L’endemà torna a passar per l’invisible mosaic de Joan Miró i encén una llàntia, just al costat del ram de flors que van dipositar uns joves després de l'acte interreligiós que es va celebrar ahir a les Drassanes, com a homenatge a les víctimes de Barcelona i Cambrils. 
  Mentre ho fa sent uns crits. Un home li està pegant al cap amb una ampolla d’aigua a una noia. Per l’aspecte, ella és una prostituta i per la xuleria que gasta l’individu, ell deu ser el proxeneta.
  Sortosament una parell de policies motoristes puja pel lateral de les Rambles i l’home els fa un senyal per a que s’aturin, i els informa del que està succeint. Immediatament els guàrdies aturen l’agressió i interroguen el maltractador.
  L’home dels cabells blancs deixa que la policia faci la seva feina. Mentre es va fent de dia, s’allunya trist i desorientat. Perplex pensa que encara hi ha molta feina a fer. Aturar el terrorisme i tantes i tantes agressions diàries. Com es fa?