diumenge, 11 de febrer de 2018

Montgrony

   Fa temps acostumava a pujar a Montgrony, com a mínim un cop a l’any. Per a mi és casa.
   Tenia uns 8 anys la primera vegada que hi vaig pujar, deu fer uns 54 anys. La carretera no hi arribava, i era el primer any que hi havia llum elèctrica.
  Amb els diners que recollíem a la cistella durant la Pasqua, els cantaires de caramelles de Sants, a la segona Pasqua anàvem a passar tres dies a Montgrony. Era una tradició que va durar molts anys.
   Des de Montgrony vaig veure per primera vegada, de lluny,  el Pedraforca.
   Hi ha una font dedicada a la Mare de Déu de la llet. Les dones del Ripollès que havien de ser mares, pujaven a Montgrony a beure d’aquesta aigua i a fer-se fregues als pits per a que els fos concedida llet per als seus fills. Com les dones del Berguedà, que ho feien a Falgars.
   Per això hi ha qui sosté que el nom original és Mogrony, que etimològicament té semblança a mugró.

  La imatge romànica de la Mare de Déu de Mogrony, o de la llet, que hi ha a l'ermita, data del segle XII. La capella, que és adossada a la roca, avui és tancada.
  S’atribueix a Montgrony el lloc on es van trobar els 9 barons de la fama, entre els quals hi hauria Hug de Mataplana, que la llegenda l’associa amb el compte Arnau.
  Les escales que pugen des del Santuari fins a Sant Pere, les va fer construir el comte Arnau, i després no va pagar els treballadors. 
  Per això diuen que “per soldades mal pagades” i altres malifetes el llegendari comte Arnau va ser condemnat, i volta eternament damunt del seu cavall de foc.
   A una roca del camí que va de Sant Pere al Coll de Mancillo, el comte Arnau hi va deixar la seva petjada i la del seu cavall.
   Enguany hi vàrem pujar dissabte 3 de febrer, un dia abans de la històrica nevada que ha caigut al Ripollès, a més d'altres comarques de Catalunya.
     A la pista dels Plans de la Pera, propers a Montgrony hi ha neu de les nevades de fa dies. 
    Resta poca cosa, però el cel prepara per a demà la gran nevada.
    Avui hi deu haver més de mig metre de neu.
    Ni el comte Arnau deu poder sortir del seu reconstruït castell de Mataplana.

diumenge, 4 de febrer de 2018

Color de llibertat

    - Tulipes grogues, d’on heu tret aquest color?
    - Ens el dona la naturalesa, que és íntima de la llibertat.
    - Sento l’aroma de la llibertat.
    - De tot cor ho demano.
    - Jo ho reclamo.
    - Jo també ho exigeixo.
    - Un color és esperança de llibertat.
    - No en tenim cap dubte.
    - No tens una obsessió?
    - Ho reconec: obsessionat per la llibertat.
    - Prediques la desobediència?
    - Reivindiquem l’obediència a l’amor, als somnis possibles.
    - No us cansa la resistència?
    - La nostra naturalesa és la rebel·lia.
    - La llum no s’apaga.

    - Des de la matinada fins la nit...
    - Som gent de pau!

diumenge, 28 de gener de 2018

Plou al Barri Gòtic

De matinada
una esperada pluja
pinta aquarel·les.
Trist el Palau
la pluja il·lumina
                                                la llarga espera.                   (Carme Rosanas)
   Portàvem dies que no vèiem ploure amb ganes. Potser des de l’1 d’octubre, que a més de ploure vots també van ploure porres i cops de mall.
   Després hem hagut de passar una llarga sequera, aviat deurà fer uns 155 dies.
  Per sort a la plaça de Sant Felip Neri avui només cau aigua, i no pas metralla roent com la que els avions feixistes van deixar caure per assassinar nens i nenes.
    Protegits avancem per carrers costeruts envers la claror.
  "Quan s'acabarà tan llarg caminar per terres estranyes!" Deia en Pau Casals en l’oratori que va musicar sobre un poema de Joan Alavedra.
   Al cel demanem justícia. De moment només rebem aigua.
    L'aigua fa lluir el pati. El cel s'hi emmiralla...
    ...mentre els tarongers comencen a florir.


diumenge, 21 de gener de 2018

Montserrat, encara

Llueix, brillant,
en les paraules d'ara,
el ric passat.
(Helena Bonals)
   Encara que ens sembli que el temps està aturat, el rellotge corre. Encara que el rellotge estigui aturat, el temps corre. El mirall ho delata. Unes olors et transporten enrere, mig segle enllà, allà on fa més de mitja vida. 
  Montserrat és la llum de sempre. És trobar una font d’aigua fresca després d’una llarga caminada.
     Montserrat són moments especials, sensacionals, impagables, subliminars. 
   Música gregoriana, la Salve montserratina cantada pels escolans o pels monjos. Campanes que ens arriben a través dels ressons dels turons. 
   Una immensa quietud, una solitud en companyia.
   Espiritualitat amb (o sense) fe divina. Pregàries agnòstiques.
Santa Impaciència! Feu-nos savis
Sant Dubte, feu-nos impacients!
Santa Paciència, feu-nos equilibrats.
  M’arriba al pensament la cançó “Criatura dolcíssima” de Joan Fuster i Lluís Llach, amb els seus acords mozartians inicials.
   Encarats al futur, mirem de reüll el passat.