dissabte, 20 de maig de 2017

Al vent del (Rai)món

Som una llum que s’apaga.
Tots els colors de la terra i de l’aigua... van parlant-me de tu.
No creguem en les pistoles...
...per a la vida s’ha fet l’home,
i no per a la mort s’ha fet.
Rellotge d’emocions...
... martell de llum, falç de treball.
Contra la por és la vida, 
contra la por és l'amor, 
contra la por som nosaltres, 
contra la por sense por.
Anem dient les coses pel seu nom!
Floriran millor que mai les roses
a poc a poc ens clourem com un puny.
Arreu els camps hi ha el vermell de les roselles.
Amb nova falç comencem a segar 
el blat madur i amb ell, les males herbes.
Cinc dies que plou
i no es pot treballar.
Què fa el cel amb nosaltres?
Tots els colors del verd.
Treballaré el teu cos
com treballa la terra
el llaurador del meu poble:
amb amor i força.
Qui sap l’home on anirà?
Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.
Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural, 
e mostrarà voler tota res mal 
que sobre si atur un punt al jorn. 
Nueta us vull, gest graciós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Bella, de vós só enamorós.
Jo vinc d'una lluita 
que és sorda i constant, 
jo vinc d'un silenci 
que romprà la gent 
que ara vol ser lliure 
i estima la vida, 
que exigeix les coses 
que li han negat. 
Els ulls al vent
al vent del món.

   En Raimon diu que s’acomiada? Impossible vell amic. Seguirem cantant la vida, de poble que no vol morir.

   Tots els textos que apareixen en els peus de foto, són fragments de cançons de Raimon, amb lletres del propi Raimon Pelegero, Salvador Espriu, Ausiàs March i Joan Timoneda.

dijous, 11 de maig de 2017

Creu de Terme de Cóll

  Fa 4 anys havíem estat en aquest paratge de Cóll, on hi ha la Creu de Terme i ja ho havia explicat una mica.
   Per arribar a la creu foradada, cal fer una caminada curta i amb un pendent molt civilitzat. Com a mínim a la primavera, cal travessar un petit torrent, per sobre unes pedres, per no mullar-se els peus.
  La creu no s’ha bellugat d’on era, i en l’aspecte de coneixement històric, jo tampoc. Al contrari. M’havien explicat que la creu era tant o més antiga que les esglésies romàniques de la Vall de Boí. La darrera notícia que sé, és que no ho sé.    En retrobar-me amb la persona que m’ho va explicar, enguany no m’ho ha assegurat tan categòricament. Vaig preguntar a alguns veïns de Cóll i alguns em van dir, que potser sí que la creu té gairebé 1000 anys... o que potser només  en té 200. Conclusió: no ve de 800 anys.
    I si l’origen de la pedra de la creu és la d’un antic menhir cristianitzat?
  En tot cas la gràcia és afinar la punteria i enquadrar l’església de Cóll i enfocar-la visualment, si la vegetació no ho impedeix, pel forat central de la creu. 
  Se suposa que qui va fer el forat ho va fer amb aquesta intenció.
   A la tornada, ens descalcem expressament per mullar-nos els peus. No som gaire lluny de Caldes de Boí i potser aquestes aigües tenen propietats semblants. En posar els peus a l’aigua ens n’adonem que la propietat de la temperatura de la de Caldes, l'aigua de Cóll no la té: baixa de la neu i no enganya.
  Ja que som a Cóll aprofitem per fer una visita a l’exterior de la seva església romànica: la de l’Assumpció.
  L’interior, a diferència de les altres esglésies de la Vall de Boí, no es pot visitar.
   Es nota que no fa gaire que han restaurat la façana, la teulada i el campanar.
   Ens quedem a fora, dialogant en silenci amb els seus antics habitants.
  Cóll de moment, i que jo sàpiga, no ha perdut la testosterona de l’accent diacrític que el diferencia d’un simple coll.
  Tot plegat és indestriable: la Creu, el nucli de Cóll, l'església de l'Assumpció i la Vall de Boí.

divendres, 5 de maig de 2017

Instants a la Vall de Boí

  Quantes nevades han caigut sobre l’església de Sant Feliu de Barruera en els seus mil anys d’història?
    Entrem gairebé de puntetes a l’església per no trencar el silenci secular. Un raig de llum il·lumina l’escala que puja al campanar.
  La llum de la primavera pinta els prats de La vall de Boí.
  Ens belluguem en un món de llums i penombres. D'alts i baixos. De cims i valls.
    De matins lluminosos i tardes d’ombres allargades.
   Encara que el pany sembli tancat sempre hi ha una porta oberta a l’església de Durro.
   Quatre dones fan el seu passeig de la tarda des de Durro fins l’ermita de Sant Quirc.
   D’altres el fan a les ombres de la tarda que cau al Salencar de Barruera. Les muntanyes es guarden el sol i la vall resta a l’ombra.
  A Sant Climent de Taüll la ciència visual ha dissenyat una nova il·luminació (“mapping”) que ens permet imaginar-les tal com van ser pintades als seus orígens.
    Podem contemplar el Pantocràtor com abans de que els segles l’envellissin.
   Des de Barruera es contemplen les estrelles que il·luminen el cel de Durro. No són lluny: tant sols a uns instants-llum.

dijous, 27 d’abril de 2017

Rosa de premsa

Com que estaven en la setmana de Sant Jordi i de la Mare de Déu de Montserrat, la presidenta convocà els periodistes a una rosa de premsa.

dissabte, 22 d’abril de 2017

Muntanyenca (a la Vall de Boí)

    S’ha llevat un dia esclatant de primavera, de cel blau com els ulls de la Carla, de muntanyes intenses com la lluita d’en Salvador.
    Els saltants d’aigua cauen intensament, infinitament. Refresquen l’ambient.
S’han esforçat per pujar fins aquí. L’aire net els encomana vitalitat.
    Caminar pels vessants ondulants de les muntanyes els infon força per subsistir. Els dispersa preocupacions que a vegades els penetren dolorosament.
     Sota l'estany glaçat la primavera desperta l'aigua. 
    La Carla i en Salvador fa estona que caminen muntanya amunt.
      - Descansem una mica - diu ell esbufegant.
      - T’espero - diu la Carla que va una mica més endavant.
   Tots dos s’han assegut i aprofiten per contemplar el paisatge.
    - Creus que arribarem al cim? - pregunta en Salvador - El dia és insegur - afegeix.
        - Et fa por l’aigua? - pregunta ella somrient.
       - Més que l’aigua, el que no m’agraden són els llamps - es queixa.
       - Per això no has de patir.
   Han re-emprès la caminada.
       - Les meves muntanyes - diu un dels dos.
       - Les nostres muntanyes - corregeix l’altra.
   A cada passa el paisatge guanya. Les crestes que treien el cap fa una estona, ara ja són una serra.
      - Què hi fem aquí a dalt? - Pregunta la Carla.
      - Simplement existir - diu ell - Et sembla poc?
   Viure lleugerament, agradablement. No necessiten res més. Més o menys com tothom.
         - Demà és Sant Jordi - diu ell - assenyalant una flor del terra.
      - Me la regales? - Pregunta la Carla. I abans que ell contesti afegeix: - l’accepto en lloc de la rosa - S’ha ajupit i l’acarona molt suaument - Però no l’arrenquis. M’estimo més que es quedi aquí.
  Els núvols sembla que volen complicar el dia. De lluny amenacen altres valls.
Des de dalt de la carena miren tot el que han pujat.
    - La baixada serà llarga.
  En passar pel davant de l’ermita de Sant Salvador de Barruera, els cauen les primeres gotes.
       - Ja t’he dit que ens plouria.
    - No et queixis Salvador, que som davant de l’ermita del teu nom - fa ella somrient - l’aigua és vida! - afegeix.
    - D’acord... però no ens entretinguem.
    - Serà un cap de núvol, ja ho veuràs.
La tarda gira full.
    Al capvespre els núvols amenaçadors s’han esvaït.
      - Quan tot sembla més complicat, un cop de sort ho pot capgirar.
      - Tenies raó Carla. L’aigua és vida. L’aigua és renaixença...