dimarts, 21 de març de 2017

Un matí d’hivern a Pedralbes

   
   Avui molta gent parla de l’arribada de la primavera i si ho poden fer poèticament, encara més.
La llum calmada
lentament il·lumina
l’encant de l’alba.
     Tinc el mòbil saturat de frases primaverals, de petits poemes ensucrats, de fotografies al whatsapp que vessen de flors, d’orenetes i de camps verds.
     A mi també m’agrada la primavera i la poesia però et trobaré a faltar matí d’hivern. Matí fred i solitari, de mans fredes malgrat els guants i el solet acollidor. 
       Haurem d’esperar tot un any per retrobar-nos bell hivern?
     Un any sencer per tornar a fer un cafè calentó abans de sortir de casa, amb la gorra de llana i la boca tapada amb la bufanda.
     L’hivern ha marxat i ens deixa, com una penyora, molts dies per recordar. Costa triar, em quedo amb un matí a Pedralbes.
     Aprofitant que no hi havia ningú que em pogués enclastar el cap a la Pedra dels Àngels vaig parar l’orella a la roca. No hi cantaven els àngels. Només un silenci. (-)
     Ni cors d’àngels, ni violins de Vivaldi que tremolin de fred. Un ocell solitari se solidaritza amb el passejant matiner i li dedica uns tuits musicals. Piulades de les d’abans de que s’inventés el twitter.
     No tot l’hivern es dibuixa de boires i neu. Qui ho diu que l’hivern no té flors?
    Aquest passeig de buguenvíl·lees ho desmenteix. Flors preuades que encenen el matí.
    És l’hora del comiat vell amic. Tu i jo ens assemblem. Obro la finestra per saber què proposa la primavera, que (ara ja ho puc dir) també em té enamorat.

diumenge, 12 de març de 2017

Coratge a la neu

    Arrelat a la neu, en Sebastià m’explica que quan va sortir a fer una caminada, no es podia pensar que se li faria tan llarga l’excursió.
    Havia nevat la nit anterior i ara s’endinsava per camins nevats, passava per sota per branques que es vinclaven pel pes de la neu.
   A vegades té la sensació que aquesta primavera tarda molt a arribar. Adéu matinades primaverals. 
    Ell simplement tenia ganes de gaudir del paisatge nevat. 
    El vent era tan suau que ni tan sols es bellugaven les branques.
    Em demana que li doni records a la família i als amics, a qui fa temps que no veu. 
   Somnia la seva casa, enyora la taula parada, però tampoc no té gana. En aquest silenci li agradaria sentir la cridòria de la mainada, les rialles de la seva dona.
    Diu que no li va faltar mai el coratge, que se sentia fort com un roure.
     Hi ha dies que el fred no el deixa dormir. 
   De tant en tant escolta una campana llunyana que li porta records, i s’adona que deu haver passat molt de temps. 
   Mira cap al cel, li sembla veure els colors de l’iris. Trepidants, al voltant del sol.
    De tant en tant, alguna nit, quan ningú no el veu, li agrada de sortir a fer una passejada, tot sol. Aquesta darrera nit s’ha trobat altres companys i companyes que com ell han sortit una estona a estirar les cames.
    A la neu resten les petjades.

dimarts, 7 de març de 2017

8 de març, dia de la dona treballadora

    El dia 8 de març és el nostre dia. El dia de la dona treballadora. 
  La meva estimada, la meva filla, ma mare, ma germana, les meves cosines, les meves amigues, les veïnes, les companyes de feina, les dependentes del mercat, les caixeres del súper, les periodistes que em donen el “bon dia Catalunya”, les telefonistes que m’atenen si hi ha alguna incidència al Bicing, les caps d’estació del metro, les conductores de taxi o d’autobús, les mestres i professores, les infermeres i metgesses que vetllen per la nostra salut, les auxiliars de neteja que mantenen els hospitals i les oficines netes, la presidenta del Parlament, les conselleres i diputades que lluiten per la nostra dignitat, les alcaldesses i regidores que treballen per millorar socialment el seu poble o la seva ciutat, les floristes de les Rambles, les pageses, les escriptores, les cantants, les que són a l'atur, etcètera.
     I jo mateixa que he treballat en diferents oficis al llarg de més de 46 anys, he constatat que les dones treballem igual de bé que els companys masculins.
Estic enfadada. Els diaris parlen d'un diputat europeu malvat que diu que les dones hem de guanyar menys perquè som menys intel·ligents. I estic empipada amb l'autobús taronja dels intolerants.
     I sobretot estic disgustada perquè segueixen morint dones a diari, en mans dels qui les haurien d'estimar. La justícia no fa prou.
   I no!! Em nego a que sigui el dia de la dona, així en genèric. Per a mi és el dia de la dona treballadora. Les reines no tenen dret a celebrar aquest dia com a dones. Ni tampoc les infantes que per lliurar-se de la presó, després d'haver-nos estafat, es fan la ignorant dient que no saben res. Ni les dones que s’enduen motxilles carregades de bitllets a paradisos fiscals.
    La dona d’un general que s’enduia collarets de les botigues i no els pagava, no tenia dret a celebrar aquesta diada. Ni l’alcaldessa que feia pam i pipa als manifestants, ni tampoc la que es prenia café con leche, mentre el seu home es pentinava el bigoti.
    I no! No seré taxativa, però diria que la fiscal que menteix i que fuma amb somriure burleta, tampoc no té dret a celebrar el 8 de març. Ni la que deixa mal aparcat el seu cotxe oficial al carril bus, per a comprar en horari de feina.
Les minories oprimides no podem abaixar mai la guàrdia.
     Visca la dona treballadora!!

dimarts, 28 de febrer de 2017

Matinals al cinema

La nit s’acaba.
A l’horitzó una llum
pesca l’albada.

La lluna minva
i sobre la mar plana
la llum creixent.

Remor d’onades
quan creix la llum llunyana.
Un hivern plàcid.

Avions creuen
la llum del cel guixada.
Esteles roges.

Boira i onades
quan el dia es desperta
ran de la platja.

L’estatueta
a la il·luminació... ... ...
“Quan neix el dia”.


El cor contempla
en rigorosa estrena:
“El trenc de l’alba”.

Dels creadors
de l’aclamada cinta
“El dia es lleva”
arriba a les pantalles:
“Sobre la mar ben llisa”

dilluns, 20 de febrer de 2017

Sí, volem acollir


  Si algun dia necessitéssim ajuda, ens negaríem a acceptar-la? Ens podem imaginar que un mal dia podem estar ferits, o famolencs, abandonats, perseguits, exhausts... Ens agradaria trobar uns braços oberts?
  Algú que ens curés les ferides, que ens donés un plat de calent, i un sostre digne? Algú que ens retornés l’esperança que vàrem perdre sota les runes de la nostra casa bombardejada?
   Si algun dia estem faltats de feina, ens agradarà que algú ens doni un cop de mà? Que algú ens doni una tarja i ens digui: “vés allà i digues que vens de part meva, que seràs ben atès”
   Si Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Jaume Sisa, Marina Rossell, Paco Ibáñez, Manolo García, Sílvia Bel, Elena Gadel, Dani Macaco, els Dharma, els Gossos, Fermín Muguruza, Txarango, les principals colles castelleres de Catalunya i molts d’altres artistes donen suport a les entitats que ajuden els damnificats per les guerres i els èxodes massius, no els hem de fer cas?
  Hem escoltat les músiques que, com en un macro-cercavila, dissabte 11 de febrer ens van convocar per a la gran manifestació del dissabte 18. Hem escoltat els parlaments de la bona gent que treballa desinteressadament per intentar humanitzar les fronteres.
  Els que es fan rics amb el negoci de l’armament no han escoltat res. A ells només els interessa el so del dolç dringar de les monedes. L’olor embrutida dels bitllets de curs (il)legal. Les rialles que compren amb els guanys, tapen els plors dels infants que han mutilat amb les bales i el foc que aquests negociants de la guerra i la mort han venut als seus botxins.
   Quan es va convocar la manifestació, no em va costar gaire imaginar que seria molt nombrosa. 
  Un país com Catalunya, que ha sofert tant no podia fallar. La ciutat de Barcelona, que ja en temps del Quixot tenia fama de ser “ciutat alberg dels estrangers, hospital dels pobres, pàtria dels valents”, ha tornat a omplir els seus carrers per defensar una causa justa.
   Sí, volem acollir. L’Ajuntament de Barcelona, i molts d’altres ho volen.
   La Generalitat de Catalunya també.
   La nova República que s’està gestant a Catalunya, serà solidària.