dilluns, 26 de setembre de 2016

Maria del Mar ( i 2)

  El Carles diu: jo que no sóc poeta goso escriure un poema tendre, amb tinta verda en un full, abans de fer-ne una barqueta de paper.
   He deixat anar a la nostra platja la barqueta de paper amb el teu nom escrit, entre les estrofes i versos del poema.
   Com si busqués una oportunitat em submergeixo en el teu nom, Maria del Mar, mania del mar.
   La tramuntana, el vent del nord, em fueteja la cara, el vent del cor, nostàlgic, traspua enfora. Contraposició de forces. La de les onades, la de la tramuntana, la de l’escuma blanca.
  Onades que ballen a l’alta mar, amb la força del rock and roll, amb l’aire de la sardana.
  S’han acabat els nostres estius Maria del Mar, et sé propera a les platges, a les del Cap de Creus, les de Tossa, les de la Barceloneta, del Prat i Tarragona.
  Que els vaixells, com el de paper,  avancin a contravent pel mar embravit.
  Que les ones generoses et facin arribar les llàgrimes tristes del meu cor, la sang dels meus precs, la persistència de la meva esperança, el consol per als mals d’amor i els mals de desamor.
  De matinada la Maria del Mar camina descalça per la sorra de la nostàlgia, per les platges de la Barceloneta. 
  L’acullen les gavines, ha acomiadat les orenetes, ha tirat molles als coloms, ha parlat amb els corbs marins. 
  Li sembla veure entre les ones una barqueta de paper. Algú hi va escriure, però l’aigua ha estovat el paper, ha diluït la tinta. A quins temporals s’ha hagut d’enfrontar? Quantes llàgrimes l’han destintat, i ara intenten seguir la història?
    Quan recull la barca, se li desfà el paper a les mans. Se li desfà l’ànima.         Unes preguntes s’entrecreuen. El temps, la cara al temps, els ulls del temps
   Ha d’esperar que el vent li dugui la resposta?
   Escolta una veu que li diu: “bon dia”.
   Es gira i uns ulls es troben. 

dimarts, 20 de setembre de 2016

Estrella de Mar (1)

  El Carles i la Maria del Mar es van partir una cervesa a la platja de les Pedretes.
  Ell va llençar la xapa a l’aigua. L’onada se l’emportà.
    - No facis això, no veus que embrutes l’aigua? No t’adones que mates el mar?
    - No serà per mi que morirà el mar - diu ell mentre es llença a l’aigua.
    - Vols dir que la trobaràs? Està fosquejant.
  Han passat mesos. El Carles va perdre la xapa al mar, i es va deixar perdre la Mar. I ara ran del mar llegeix un poema que ella li dedicà.
   Són paraules en moviment, lletres que respiren com la mer de Debussy.
Té present la Mar enfocant el moll de les barques, un dia de tramuntana.
I guarda la fotografia que va fer.
       - No em vull comprometre - recorda que li va dir ell mateix. - “Que burro que vaig ser” - es lamenta ara.
    La veu eixugant-se una llàgrima.
    - Són esquitxos del mar- diu la Maria del Mar mentre s'eixuga la galta amb  la mà.
    La Maria del Mar passeja per la platja de les pedretes. El mar li ha tornat la xapa.
   La recull, se la mira. És tota rovellada. Ni tan sols reté l’amargor de la cervesa. Només és salada, com les llàgrimes. 
   Tanca el palmell de la mà. No la vol retornar a l’aigua. Quan trobi una paperera la llençarà.
 Ha passat mala nit.
 Al matí el sol brilla, la tramuntana segueix bufant i la lluna plena és a punt de pondre’s.
   A la bandera oneja una estrella.

dimarts, 13 de setembre de 2016

Tarda daurada

   Recordes aquella tarda d’estiu que s’allargava, i encara dura? Aquella tarda daurada, amb el cel de color de cervesa, amb els somnis que es confonien amb els esquitxos del riu?
   L’aire net, sense ni un bri de pols, sense ni un bri de recança, sense ni un bri de fatalitat...
  Qui et tornarà a estimar com aquella tarda? Qui em tornarà a fer llum com la que em feia la proximitat del teu cor? Quan tornarem a creure en els follets del bosc, en les encantèries del riu?
   Quan 20 minuts d’una tarda duraran una altra vegada una eternitat?
Sessió doble sense talls per la publicitat. El camí ens arrossegava cap a la realitat de les muntanyes.
   Quan tornarem a escoltar els laments de la granota?
      - I si és un príncep encantat?
       - No feu broma que us estic escoltant! Esteu espantant les mosques i em quedaré sense berenar...
      - De veritat que ets tu, granot,  qui parla? I no ets un príncep?
     - Digue’m lletja, digue’m llefiscosa, però no m’insultis!! Per res canviaria la meva vida, prop del riu, caçant insectes, remullant-me de tant en tant, deixant-me estimar per alguna granota... Vosaltres esteu de pas per aquí...
“...Aquí sóc feliç! Sense cobertura, sense telenotícies sagnants, sense internet, sense modes, sense diners, sense banquers corruptes. Només escoltant la música de l’aigua, la dels ocells, els raucs dels altres granots, la contemplació de la bellesa de les anques d’una bona granota, la perfecció de l’ombra de les falgueres, la frescor de la matinada, el nedar nerviós dels capgrossos...”
   Recordes quan vàrem marxar sense fer soroll, deixant que la granota seguís caçant insectes? 
   Quan menjàvem maduixetes acabades de collir?
   Quan ens enfilàvem als cims, quan remullàvem els peus al riu? Quan a cada esquitx d’aigua fèiem un desig?
   Quan ens preguntàvem on anaven els avions?
    Quan ens preguntàvem quan seríem lliures?
   Embriagats sense ressaca.

dimarts, 6 de setembre de 2016

Frases fetes

Tomàquets de pera

L'efecte papallona

Tocada del bolet

Plou i fa sol

  Dutxa d’aigua freda    (foto: Mireia Pujol)

De soca-rel

Camí de Sant Jaume

La casa de la pradera

Arpes del Bosc (“L’emigrant” de Jacint Verdaguer)

El meu Poble i jo (de Salvador Espriu)

dilluns, 29 d’agost de 2016

La Pica d’Estats, 2016

   Pujo el cim de la Pica d’Estats per tercera vegada. No és gaire, comparat amb el que han fet altres persones. He conegut un home que enguany ja l’ha fet 3 vegades.. i en suma un total de 77 vegades, entre les quals alguna hivernal.
   Què té la Pica d’Estats? Quina atracció secreta amaguen al seu interior les seves pedres ferruginoses, que atrau l’imant que alguns excursionistes duen al cor? Potser perquè la Pica és femenina?
És sabut que amb els seus 3143 metres és el cim més alt de Catalunya.
Enguany la ruta (i també la companyia) és de luxe: fer nit a l’Estany de Sotllo. 
   Quanta bellesa té una tarda, fresca en aquestes alçades, a ple agost. Som set persones i ens hem de repartir en dues tendes. A una s’hi posen els tres homes de 63 anys: el Lluís, el Paco i l’Antoni. A mi em toca dormir a la tenda de les noies: la Margarita, l’Enric, el Jordi i jo. En definitiva, la tenda dels joves: dos de 61, una de 60 i un de 33. Si no fos pel Jordi aquesta seria l’expedició de can 60!
 Em costa entrar a dormir a la tenda. Igual com els infants que no s’adormen si no els expliquen un conte, abans d’anar a dormir, haig de fer algunes fotografies. Per estalviar pes no he dut el trípode i el trobo a faltar. És incòmode posar la càmera sobre una pedra i haver d’ajupir-se.

L’esforç de pujar les motxilles a més de 2350 metres es compensa en contemplar, reflectida, la lluna a l’estany de Sotllo.
Fa fred. Sóc l’últim d’entrar a la tenda i per no molestar més faig veure que m’adormo aviat.
La lluna té una gran bellesa, però fins que no es pon, a les tres de la matinada pel costat de Baborte, no es veuen bé els estels que hi ha sobre la Pica. Passa un estel fugaç i faig un desig.
Intento tornar a dormir, potser és el que hauria d’haver desitjat, perquè crec que no ho aconsegueixo.
   Vaig ser el darrer en anar a dormir i el primer en llevar-me, però aviat surt tothom de la tenda, i ben abrigats fem un cafetó. El Lluís decideix no pujar i ens esperarà aquí.
Amb les primeres llums comencem a caminar cap a l’estany d’Estats.
Com sempre que comencem a fer muntanya tan d’hora, em ve a la memòria la cançó “Els pics gegants”:
“De bon matí, quan els estels es ponen, 
hem de sortir per guanyar el pic gegant.

L’oreig és pur, tranquil. El cel clareja 
i amb pas ben dur encetem la cançó.
Avant, avant, que trenca l’alba, 
si anem pujant, s’abaixa el cim...” 

   Hi ha una sensació que no apareix a les fotografies: la frescor i l’olor de l’aire, el cant matiner, curt i moderat d’algun ocell que viu en aquestes altures...
  La pujada al Port de Sotllo és dura, constant, pedregosa i sense concessions.
Hi ha qui enfila la Pica directament per la cresta. 
  Nosaltres no som experts i fem la baixada pel cantó de l’Arieja, per després tornar a recuperar el que hem baixat, i recomençar la dura pujada final. 
  És més llarg però més segur. I amb l’al·licient de contemplar les geleres i l’estanyol de Barz.
   Sabem que “només” és un 3.000 però el pugem amb la mateixa il·lusió que si fos un 8.000.
  El Paco fa broma. L’any passat, quan vaig estar greument malalt, va dir que quan estigués guarit m’acompanyaria a la Pica. 
  Ha complert la seva paraula, però ja diu per endavant que si algú es torna a posar malalt, la prometença consistirà en una mariscada.
   Quan arribem a dalt trobem que la visió del paisatge i el goig de ser dalt de la Pica compensa l’esforç. 
   El meu germà gran, emocionat, m’abraça, ens fem petons. Ell no havia tornat aquí a dalt, d’ençà que vam fer la Pica el 1973, fa 43 anys. Com és lògic, recordem el Ricard, que per edat estava entre tots dos. Aquell dia també hi era, i aviat farà 4 anys que ens va deixar per sempre. I l’estimada Toni, que aleshores era la xicota de l’Antoni, i que malauradament també ens va deixar fa 10 anys.
  Més abraçades: amb l’Enric, l’amic amb qui he fet més pics als Pirineus, la Margarita, que s’estrena als 3.000, el Jordi, que encara que és el més jove, és el més expert en l’alta muntanya. I el Paco, que no ho diu, però que gaudeix més de la Pica que d’una paella de llamàntol.
  La baixada es fa feixuga. Cal tornar a pujar el Port de Sotllo... per tornar a baixar-lo.
Mentre caminem per l’inacabable tartera del Port de Sotllo, prometo per dins no tornar-la a fer.
   I més avall, quan després de tantes hores de caminada, cal tornar a remuntar el bosc, abans de fer la baixada definitiva cap el refugi de la Vall Ferrera, em refermo en la promesa.
  L’endemà, després del descans m’adono que a vegades prometem les coses massa de pressa, i després no es pot complir la paraula. Sort que no ho vaig dir gaire alt.... perquè ja tinc ganes de tornar a fer-la l’any que ve.