dissabte, 19 de novembre del 2011

Cartes d'un soldat de la República

A la família guardem les cartes de l’oncle Ramon, ben conservades, endreçades i numerades.
Ramon Pujol i Barquets va enviar més de 40 cartes, entre les dates del 13 de març de 1938, que s’incorporà al campament d’Instrucció de Pins del Vallès (Sant Cugat) fins al 12 d’agost del mateix any. Oficialment va morir 4 dies després de la darrera carta, concretament al Front de l’Ebre, el 16 d’agost de 1938, amb només 19 anys, i el seu cos no s’ha trobat mai.


A la Batalla de l’Ebre hi van morir milers i milers de persones dels dos bàndols i fins al cap de 72 anys (34 d'ells de democràcia) no es va fer el Memorial de les Camposines, dedicat a tots els combatents de la batalla, on en unes plaques hi figuren alguns dels noms de molts dels morts i desapareguts.
Va ser inaugurat fa pocs anys i el 24 d'octubre de 2010 el conseller d'Interior i Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya, va presidir el multitudinari acte de col·locació de 29 plaques amb més de 1100 noms de persones desaparegudes. Molts fills, germans o néts, o com en el nostre cas, nebots, van omplir molts autocars per assistir-hi. Prop de les plaques amb els noms dels soldats, els familiars hi posaven flors, banderes, fotografies...


La instrucció a Pins del Vallès no va arribar a durar ni un mes i mig, ja que el 21 de maig es troba a Salou, on fa amistat amb una pagesa que també té un fill al front, i juntament amb altres soldats hi van a berenar. A una de les cartes relata com es van menjar una cassola de faves que els preparà aquella mare que enyorava el seu fill: ...Vem agafar la barca i vem pujar a dalt, i tot reman, ens vem posar uns 60 metres endintre el mar... i anant contemplant el vell i senyoris poblet de Salou des de dalt de la barqueta gronsejant ens anavem menjant les faves...



Un dia rep la visita del seu pare, la seva germana gran, la Maria i un dels seus germans petits, en Josep. És la darrera vegada que el veuen amb vida. L’11 de maig el traslladen de nou, però no especifica on es troba. A les cartes diu que es troba “en campanya”, i que van de poble en poble, i a tots són molt ben rebuts per la població civil. El 21 de maig sí que diu que es troba a Biosca, i 7 dies més tard declara que ha aconseguit eliminar tots els polls que tanta picor li feien i que el feien gratar-se molt sovint.
Per no amoïnar la seva mare, a les cartes que envia a casa seva, a Sants, no explica els perills que passa, però sí que ho fa a l’adreça del carrer Omero, 10, prop de la plaça Lesseps de Barcelona, al taller on la Maria treballa fent uniformes per als soldats. I així la Maria, el 27 de maig escriu al Ramon demanant-li que li confiï tota la veritat, els perills que passa, si l’envien al front...
Ell li contesta que no passa ni fred ni gana. que dormen en unes barraques que es fan ells mateixos, amb branques i moltes fulles per sostre.
...L’únic cas en que he estat en perill 2 dies, estat que l’aviació ens bombardejà i ens caigueren els proiectils d’antiaeri als peus nostres i les bombes no gaire apartat de nosaltres en que ens asustarem molt perquè del vent ens tiraren per terra i alguns chicots es van tenir que espulsar tots a causa de la terra i pedres que’ls hi caigueren per sobre però sortosament no va passar res a ningú...
Des del front, en una carta del 7 de juliol va escriure: ...Com vareig dir a les postals anteriors últimes verdederament ja em trobo que casi bé no més possible escriure degut a que em trobo al fron. He passat alguns dies a les linees de foch, burlant sempre les bales faixistes i tota classe dinstruments que usen que no son gens bonics com ja un es pot fer el carrec... tot el paper que tenia, el vaig tenir que llansar com casi tot lo del macuto per alleugerirme de tot pes...


A una de les darreres cartes a casa, a finals de juliol, explica:
...aquí on em trobo es un lloch magnífich de bonicor, d’aigua a cada pas hi ha una cínia, d’aigua si que no ens escaseja gens aquí, sempre vas net (que et ve molt de nou) i pots veure sempre que tens set que això casi mai havíem pogut. De menjar ens donen el mateix de sempre, això de fruita en mangem força.
...Jo ara no hos tinc d’enganyar m’e aprimat una miqueta però vaja des de que sóc apartat de vosaltres no he tingut mal de cap.. desitjaria que la mama sobretot no estigués amoïnada, que es cuidés molt que molt aviat ja ho veurà com la guerra l’acabarem i celebrarem la gran victoria que cada dia estic més animat que l’aconseguirem i a les ores sens dupte d’aveurens mai mes eclavitzats per els asesins ens abraçarem per ja mai més separar-nos...


Fron del Ebro 1-8-38
... vaig vestit, els pantalons d’un no sé pas quin país devia esser sembla per això d’un oficial moro la camisa diuen si també ho és el casc que porto italià és a dir que vaig vestit de tots els països i em fumo una cigarreta darrera l’altre del mal tabac que abandonaren.


També li demana a la seva germana Montserrat que li enviï unes espardenyes, però que s’asseguri que estiguin reforçades del darrera, ja que les que té se li han trencat. I al germà petit, al Ton, que li estirarà les orelles perquè no li escriu.

Fragment de la darrera carta que escriu a sa germana Maria:
...el que sí que us demano que m’en siguin enviades les espardenyes que hos vareig demanar o una agulla de cusí sacs i curdill per arreglar-me aquelles noves trencades que em va fer la Montserrat...i una agulla gruixuda per moltes coses podenseles arreglar, el coreatge a lo millor etc....
...Fins molt aviat recorts a tots.



El 25-8-1938, en contestació de les cartes que envia la família preguntant pel Ramon, des del Front de l’Ebre escriuen:

...paso a decirles que dicho Ramón Pujol Barquets perteneciente a esta Unidad perdió su vida el dia 16 de agosto de 1938 defendiendo la causa era un muchacho a quien todos apreciábamos y gran compañero nuestro a quien prometemos vengar...
El Comisario
Signatura (nom intel·ligible) Criado

I el 28-9-1938 li confirmen la mort a la Maria:
...su querido hermano le digo que se murió el día 16 de agosto a las 10 de la noche dando cara al enemigo.
Signatura: Serafín Esteve (?)


2 comentaris:

  1. Emocionant la lectura d'aquest relat amb els retalls de les cartes de l'oncle Ramon

    ResponElimina
  2. Ostres, Xavier!... sí que emociona sí... fins a les llàgrimes. Les cartes, la lletra, la voluntat de no fer patir la mare. Tot emociona. Una guerra injusta, com injust és fer morir en plena joventut i amb tota la vida per davant.

    Trobo que t'hi assembles una mica al teu oncle. Deu ser allò que en diuen tenir un aire de família.

    ResponElimina