Tal com el seu nom indica, el Port Vell (a la Vall Ferrera)
és un pas gairebé en desús. Antigament pastors i contrabandistes l’utilitzaven
per comunicar-se amb la comarca de l’Arieja de l’Estat Francès. Més tard es van
decantar per anar a França pel Port de Boet i a Andorra per la Portella de la
Baiau. I amb la construcció de la pista que uneix el Pallars Sobirà, amb Pal a
Andorra pel Coll de Cabús, tots aquests passos naturals han quedat per als
alpinistes i excursionistes, i de tots ells, el Port Vell és el que ha restat
més solitari.
El camí que hi puja, a estones va de bracet amb el torrent
que serpenteja pels prats. En guanyar alçada el paisatge rocallós dels vessants
de la Pica Roja, semblarien més propis del planeta Mart que del nostre.
Només
cal girar-se i mirar enrere per tornar en un instant a ser al Planeta Blau. En
una tarda transparent es distingeix perfectament tota la serralada del Pallars
Sobirà, la Ribagorça, l’Aran i la Maladeta i l’Aneto coronant a la llunyania
els Pirineus.
El Port Vell és el solc entre el pic de Romaset i la Pica
Roja. Són paratges d’una bellesa solitària i un silenci planetari que han
forjat centúries d’abandonament.
Sense voler ens hem passat de llarg la perla amagada
d’aquests paratges, que és l’estany del Port Vell. A mesura que hi baixem la
natura es torna més amable. No descobrim res: un ramat d’eugues (éqües en el
parlar ferreny) pasturen prop del llac,
i emmirallen les seves siluetes a l’aigua.
De tant en tant un fi oratge que
baixa del port arrissa la superfície i esborra la simètrica postal. L’aire ens
acaricia també a nosaltres i ens fa adonar que les tardes d’estiu en aquestes
alçàries dels Pirineus, són com tardes de primavera.
Ens reca deixar aquests paratges. Sembla que passegem pel
damunt de la tapa d’una capsa de llapis de colors, d’aquells que de petits
humitejàvem amb saliva per a que pintessin millor. Marxem cautelosament,
intentant copsar en la baixada, tota la bellesa d’una tarda pirinenca. Tornem a
travessar pradells blans i creuar torrents i rierols.
Ens enduem un segon al cor, un instant d’il·lusió a la ment
per apaigavar els neguits que sens dubte tornaran amb la fi de l’estiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada