Això no és
poca cosa:
La Llegenda
de Sant Jordi
Amb el drac
i la rosa
Ningú hi ha
que no ho recordi.
Una gran
fera té aterrida
la Conca de
Barberà.
La població
compungida
Una víctima
diària ha de lliurar.
Per saciar
sa fam desenfrenada
És una ordre
i és la llei
Fer un
sorteig cada jornada
No s’escapa
ni la filla del rei
Diu que no
és una enganyifa
A la
princesa li ha tocat
Com si es
tractés d’una rifa:
S’esmola
les dents el drac!
De bon matí
la deixen sola
El drac
ensuma el seu perfum
El cabell
de la noia al vent vola
I el
monstre per la boca treu fum.
I passa el
que ningú diria
Potser ve
de l’estranger?
No
comptaven que vindria
Un valent
cavaller.
L’ardit jove munta un cavall blanc
El braç
empunya, sense recança
Sota la
muralla de Montblanc
I al drac
li clava la llança.
I aquí
s’acaben els plors.
De la taca
de sang al terra
Neix un
roser de roges flors.
És millor l’amor que la guerra.
Fa alguns anys vaig escriure, mig d’encàrrec, aquest poema
gairebé infantil. Rimes forçades amb calçador sobre una història molt coneguda,
potser no vaig saber fugir de la carrincloneria.
Les llegendes són així: impossibles, èpiques i romàntiques.
Si les mirem amb ulls d’ara, fins i tot desfasades. I si en lloc de Jordi
l’anomenen Jordina? A l’edat mitja, i molt més cap aquí també, era difícil que
es reconegués públicament el paper de la dona en la lluita per la justícia.
La Jordina és una cavallera
i la seva cabellera oneja al vent. Com una bandera. Lluita contra un drac que
té tres caps: el de la injustícia social, el de la intolerància i el de
l’opressió del seu poble.
La Jordina també es diu Ada, o Teresa o potser Carme.
No du armadura, ni llança, ni espasa. El seu escut és el del
seu poble, la força del seu braç li ve de la fe en la raó, en l’esperança d’un
món més just, d’un poble més lliure. La seva lluita la fa amb la seva actitud i
la seva paraula. La Jordina potser es diu Gemma, Frederica o Núria. Trencant
cadenes, lluitant per la utopia, aprofitant totes les oportunitats.
M’agraden les roses i els llibres, i celebrar la diada de
Sant Jordi i de Santa Jordina, desacomplexada i alegre. I si convé
reivindicativa.
Una rosa és suficient per regalar-li a la Jordina? O a la
Fina, la Pilarín, o l’Aina? Potser sí...
Per una rosa,
ho donaria tot
i si te la donés a tu,
donant-te tan poc
em tindries sencer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada