Monument feixista a Tortosa

Malgrat el seu monument d’exaltació feixista ens agrada Tortosa. I encara gaudirem més quan tornem a la capital  del Baix Ebre i hagin retirat aquest pal tan horrorós del centre de l’Ebre al seu pas per Tortosa. 

En temps de pau i de democràcia, per què s’ha de castigar els visitants d’aquesta bella ciutat amb la visió de l’àliga feixista que hi ha al centre del monument, i que l’amenaça amb les seves urpes en actitud agressiva? Mentre no retirin definitivament el monument, no podrien canviar l’ocell depredador i agressiu pel colom de la pau? Ja sabem que no hem d’oblidar la història, però penso que ja seria hora d’honorar una mica més els qui moriren defensant Catalunya, la democràcia i la República, i no tant els del bàndol feixista, que ja han estat massa santificats durant els llarguíssims anys de la dictadura franquista, i bona part de l’actual democràcia.

És el monument que glorifica el franquisme més gran de Catalunya, i si exceptuem el Valle de los Caídos, potser també és el més gran de l’actual Estat Espanyol. I no els fa vergonya als que manen a Tortosa i a tot Catalunya? Voleu dir que els europeus ens prendran gaire seriosament això de que volem ser independents, si se s’assabenten que a una de les capitals catalanes es venera el dictador que amb el seu exèrcit va estar a punt de fer-nos desaparèixer com a país?

D’ençà que s’ha activat a nivell de masses el procés independentista, molts catalans critiquen la manca d’escrúpols democràtics dels espanyols perquè no ens deixen votar en referèndum pel dret a decidir. Ja seria hora de que comencéssim a fer un acte d’humilitat i veiéssim també la palla de l’ull propi.

Ens n’adonaríem que ens podem dir que és indigne, que un país com Catalunya, que vol esdevenir lliure i democràtic, segueixi mantenint el monument que ens recorda qui va guanyar la Batalla de l’Ebre i qui va enfonsar a les seves aigües les il·lusions republicanes. Desfem-nos de la biga que han clavat vertical al mig de l’Ebre i després mirem la palla dels qui ens oprimeixen.

Ara que ha fet 75 anys de l’acabament de la terrible Batalla de l’Ebre, i 38 de la mort del dictador, seria una bona ocasió per retirar el recordatori dels que van guanyar, per reparar l’oblit als defensors de la República. Aquest monument no només embruteix Tortosa. Fa mal a tot Catalunya. Milers de catalans (entre ells un oncle meu) vinguts o portats de totes les comarques, moriren en aquesta sagnant batalla. I la seva memòria, que s’ha de dignificar, ens repercuteix a tots. Sabem que el consistori de Tortosa ignora les peticions de molts dels seus ciutadans quan li demanen la retirada d’aquesta vergonyosa “estaca”. 

Tortosa, quina capital? Molts tortosins fa anys que lluiten per a que retirin aquesta desferra. Sembla que l’Ajuntament de Tortosa prefereix fer la gara gara als partits d’ideologia neofranquista que retirar aquesta infàmia de ferro. A més a més, fa lleig. Haurien de prohibir abocar ferralla a l’Ebre.

No puc donar gaire lliçons. Sóc de Sants i l’Ajuntament de la meva ciutat ha anunciat que vol donar el nom d’un il·lustre falangista a una avinguda del nostre districte, concretament a Montjuïc. L’alcalde de Barcelona vol posar-li Avinguda Samaranch, per a acontentar el partit que governa l’estat i impedeix els catalans que puguem exercir el nostre dret a l’autodeterminació. Aquests alcaldes no saben que Roma no paga els traïdors? 

Quina vergonya quan vinguin visitants d’altres comarques a Barcelona i quan pugin a Montjuïc ho facin per una avinguda amb el nom d’un falangista. Pensaran, i amb raó, que rucs que són a can Fanga!

En els àmbits independentistes s’ha engegat una campanya per demanar un país normal. No considero normal que un país normal dediqui una avinguda a un falangista, per molt olímpic que hagi estat. També Hitler aconseguí les olimpíades per a Berlín, i no hi té cap avinguda en aquella capital. Ni la tindrà.

Tornant a Tortosa.  Fa anys que el Casal Popular Panxampla, la Comissió per a la retirada de símbols feixistes  i altres plataformes de defensa de l’Ebre, estan recollint signatures per retirar aquesta mala visió de Tortosa.

L’Ajuntament de Tortosa sembla que copiï les actituds dels governs de Madrid i no els fa cas. S’ha aliat amb un partit que indubtablement estima amb deliri la democràcia, i sobretot Catalunya, per impedir la retirada d’aquest símbol feixista que tant els entusiasme, i perdó per la ironia. 

L’aigua és vida, el feixisme representa mort. No al transvasament, sí a l’enderrocament del monument franquista. Per molt que l’alcalde de Tortosa digui que no es retirarà, si el poble català ho vol, ho aconseguirà. I la seva independència... també!

“Mentre tot això no arriba”, que diria la cançó del gran Llach, tindrem somnis de photoshop, i veurem com l’amable Cucafera tomba l’àguila de l’estaca...

Margalef i Montsant

Potser a algú se li fa llarga la carretera que va d’Ulldemolins a Margalef. No és el meu cas. És un privilegi, i una estimulació sensual dels sentits, espiar el lent caure de la llum de tardor sobre el Montsant. Hi ha revolts suaus, vigilats per boscos que amaguen el silenci de la tarda de la serra de la Llena.

És una carretera que transcorre a cavall de la ratlla que uneix, més que no pas separa, la comarca del Priorat i la de les Garrigues. Vinyes i oliveres conviuen amb els pins.  

Marges de pedres, ben amuntegades i arrenglerades, que mostren el treball dels avantpassats d’aquestes contrades. Murs seculars on hi resta escrit, per les generacions anteriors que han intentat domesticar el Montsant, la immensa feina per guanyar feixes als desnivells. 

La prometença segura de trobar un tresor amagat, i fer-lo sortir de sota terra amb l’ajuda de les forces de la naturalesa.

A Margalef hi ha carrers-sirena. Si aquell ésser mitològic és meitat dona meitat peix, alguns carrers de Margalef són meitat roca, meitat cases. 

Edificis humans i edificis de la natura. Meitat poble, meitat Montsant. Llargues i a vegades profundes baumes que ancestralment han protegit a qui no té sostre, de la inclemència de les humitats.

Assaborim la tranquil·litat de la tarda d’aquest racó del Priorat, a la plaça Major. 

Només hi ha un gat assegut a un banc i un home que li fa companyia. Acariciem el caparró de l’home i xerrem una estona amb el gat. O potser ha estat a l’inrevés, tant se val: amanyaguem el gat i xerrem amb l’home. Ens aconsella (l’home) que no deixem de visitar el mirador que hi ha al capdamunt de Margalef.

Fa uns quant anys que ja havíem vingut, però igualment li fem cas. Contemplem la panoràmica d’una part del Montsant des del cim del poble. Llàgrimes negres que ploren la lenta erosió de les roques del Montsant. Muntanyes que són explorades i pujades per excursionistes i escaladors arribats d’arreu el món. De tots els continents vénen amants del silenci de la pedra, festejadors de les emocions i del risc o del perill de l’alçada.

Agosarats exploradors de la magnitud d’aquest món, que sempre troben una escletxa per on escapolir-se de l’abisme, una presa on aferrar-se a la pedra per fer via als límits de l’infinit. És a la immensitat del paisatge on a vegades es troben engrunes de satisfacció. A les rutes i ascensions del Montsant complementen el que ja sabien de la vida. Que després d’un llarg dia, la llum de la tarda s’esfilagarsa.

De tornada a la carretera, i ja a la comarca de les Garrigues, ens girem vers el Priorat. Si el cel i la terra fan l’amor, ens aturem a espiar quan el sol penetra a la ratlla de l’horitzó, i es fon. Som observadors obscens de l’orgasme de la natura. I avui, intensament, hem arribat junts al moment de l’esclat final.

Vuit Molins, Oli de Molins, Ulldemolins

Als pobles que envolten la Serra del Montsant s’hi pot descobrir el secret del silenci de la pedra. El misteri de les hores deturades. 

Pels camins del Montsant, la vista s’estimba pels profunds barrancs, i s’enfila als seus turons i rocs encantats. 

En aquesta estació, sobretot amb la llum de tarda, un polsim que flota a l’aire de la tardor, fa que ens embadalim, com si recordéssim la tarda abans d’haver-la viscuda.

Aquesta vegada no hem vingut a Ulldemolins a fer llargues excursions pel Montsant. 

Arribem de la banda de la comarca germana i veïna les Garrigues i venim impregnats pels perfums de les cooperatives i per la visió de les fulles platejades d’unes oliveres carregades de fruita, que aviat ens tornarà a lubrificar l’esperit. 

L’aire porta l’alè de les olives i la sensació somnolent d’uns ceps que aviat entraran en la seva letargia.

Ulldemolins és un poble que cau simpàtic, començant pel seu nom. I això que etimològicament no sabem segur si el significat d’Ulldemolins, es refereix a vuit molins o a oli de molins. O fins i tot podria tenir una altra acceptació, si referim el lexema “ull” com sinònim de font. Tots tres significats són prou romàntics i substanciosos, sobretot els referits a l’oli, tan suculent i nutritiu. 

L’oli d’Ulldemolins pertany a la denominació d’origen Siurana, però és especialment bo si és comprat al mateix poble. No és que la resta de Siuranes no siguin bons, però el d’Ulldemolins, sobretot el fruitat és especialment diferent, i lluny d’Ulldemolins és difícil trobar-lo a comerços “normals”. És un oli d’un color tan fruitat que a vegades el groc esdevé gairebé verd.

Al paviment d’un dels carrers hi ha un setrill, dibuixat amb pedretes. Això fa suposar que els seus habitants aprecien molt el seu oli i en aquest carrer n'han fet símbol.

Dinem a Ulldemolins. Ja hem perdut el compte de les vegades que hem menjat truita amb suc a la fonda Toldrà, acompanyada amb un porró de vi del país. En sortir sembla que els carrers del poble fan la migdiada. 

Mirem l’hora al rellotge de sol de la façana de l’església. No es veu gaire precís, sort que l'altre ens indica que encara resten unes hores de claror. I uns quants anys, esperem, abans que el seu campanar s’inclini perillosament una mica més. 

S’hi està bé a Ulldemolins, i sempre ens n’enduem dues coses: ganes de tornar-hi i una garrafa d’oli d’auliva, que diuen a ponent.

Hi ha un camí, llarg, que passa per dins del congost del Montsant per anar a Margalef caminant. També hi ha la carretera que surt d’Ulldemolins i s’enfila als vessants de la serra de la Llena, i com que avui anem motoritzats escollim aquesta segona opció. 

Ens aturem una estona a fer una ullada a Ulldemolins, des d’un mirador. També contemplem les ombres que omplen de foscor setinada els plecs i els sacsons del Montsant. Anhels rocosos, camins de solitud. 

Em sembla que farem curt d’oli. Potser és millor, així no tardarem a tornar als vuit molins, a la deu d'on brolla l'oli.

Dia dels difunts, nit de morts

 Ahir mateix, dia dels morts, o diada dels Fidels Difunts, per dir-ho en llenguatge cristià, em telefonà un conegut, en Bartomeu. Em demanava un favor extraordinari, de vida o mort. Que era urgent que anés a veure’l. Per fer-ho m’havia de desplaçar a una masia del Baix Penedès. Com que era festa hi vaig accedir. Segurament que si hagués sabut la veritable història no hagués fet el viatge a la masia, però ja era massa tard per rectificar, quan me la explicà en Bartomeu:

La meva xicota i jo havíem de celebrar la castanyada a casa d’uns amics, a una petita vall que hi ha a cavall entre l’Alt Camp i el Baix Penedès. Ens havíem extraviat, i això que anàvem per uns camins on jo havia estat altres vegades, però que aquest cop semblaven un laberint. Havíem començat la caminada a l’inici de la tarda. Després d’unes hores de camí, començava a a davallar la llum i l’escalfor del sol. Se’ns acabà l’aigua i, sobretot a la Mercè, la paciència. Em feia la mateixa pregunta cada cop més sovint: “I la carretera que has dit?” Es queixava amb raó. “L’hauríem d’haver trobat nena, ni jo no ho entenc... tantes vegades que he fet aquest camí i avui no me’n surto!” Començava a fosquejar, estàvem totalment perduts i els mòbils no tenien cobertura. De sobte, en un revolt del camí vam trobar una masia inesperada. No l’havia vista mai. Com que a una finestra hi havia llum, vàrem suposar  que hi havia algú. “I si preguntem per la carretera que no trobem?” Vaig proposar a la Mercè.

Vam trucar la porta, i obrí una senyora gran. Una vella, per entendre’ns de seguida. Va estar molt amable amb nosaltres i ens féu passar. La veritat és que en un primer moment vaig pensar que tot plegat tenia un aspecte lúgubre. La Mercè, amb una mirada suplicant semblava que em volgués dir que no ens quedéssim. Aprofitant que la senyora entrà a la cuina, la Mercè, una mica esverada, em digué en veu baixa: “marxem d’aquí Bartomeu. No m’agrada gens aquesta dona, ni els mobles, ni la pudor que fa aquesta casa. Anem-nos-en per favor...” Callà en sec quan veié que la dona sortia de la cuina. La seguia un gat negre de mirada sinistra. Duia un got d’aigua a cada mà, i ens els allargà. “Deveu tenir set. Preneu, és de la cisterna". Realment teníem molta set. La Mercè, però, féu una ganyota. “Quin gust més estrany té aquesta aigua!” La vella s’afanyà a fer-li acabar el got. “Beu, Mercè, t’anirà bé”. Jo també vaig trobar que l’aigua tenia un gust estrany, i en un principi ho vaig atribuir al fet de que era aigua de cisterna. En aquell moment la Mercè féu una expressió de sorpresa, aquella que es fa quan es pensa: ”ara que hi caic!” “Com sap el meu nom?” Va dir mentre es posava una mà al front. Feia tentines. Vaig córrer a aguantar-la abans de que no caigués a terra, ja que em vaig adonar que començava a perdre els sentits. Poca cosa vaig poder fer, perquè m’agafà una mena de mareig, se m’ennuvolà la visió, i aquella calor a la boca...

Em vaig despertar lligat al capçal del llit d’una alcova tètrica, il·luminada per dos ciris. Al costat hi havia un altre catre, on la Mercè també es despertava.

La vella anava i venia sense parlar. Quan veié que ens movíem s’acostà cap a nosaltres. “Tranquils minyons, no patiu. El senyor no us farà cap mal, no us heu d’espantar", va dir amb un somriure més aviat sorneguer.

Vaig sentir un soroll, vaig mirar a terra i se’m glaçà la sang: hi havia un taüt! La Mercè també el veié i començà a xisclar com una boja. Jo, en veure que la tapa del fèretre es movia, vaig començar a fer esforços per deslligar-me. Va ser en debades. Estava ben lligat als barrots de ferro del capçal del llit, igual que ella al seu. La tapa acabà d’obrir-se i la bruixota la deixà a terra. De la caixa en sortí un ser aterridor: a cap pel·lícula de vampirs no havia vist mai una criatura tan esgarrifosa. Malgrat que vestia elegantment, aquell home tenia un aspecte horrible. Part de la cara la tenia mig descarnada, i els ulls no tenien parpelles. Els cabells bruts i llefiscosos li deixaven entreveure trossos de la closca, recoberta de pell apergaminada.

Lentament s’acostà a la meva xicota, que no deixava de xisclar, i amb un lleu somriure s’inclinà a sobre s’ella i li clavà els ullals al coll. S’hi estigué una bona estona, xuclant. Quan acabà, la maleïda vella li passà un mocador, i ell sense dir ni un mot, s’eixugà la sang dels llavis. Havia deixat la Mercè inerta. Blanca com la cera. El vaig insultar: “assassí, covard, viciós, bèstia putrefacte!!”... Però ell es retirà sense ni mirar-me.

La vella deslligà la Mercè. Li vaig demanar que també em deslligués a mi. “Ara no puc, però no t’amoïnis, demà seràs lliure” féu ella, mentre es retirava, deixant-nos sols a mi i a la meva estimada, morta. Vaig cridar, plorar, demanar auxili... Res. Així vam passar tota la nit. Abans de que comencés a clarejar, entrà aquell ésser llefiscós i em llançà una llambregada. Se’l veia molt millorat, tenia la carn de la cara més sencera, se’l veia més... més viu. Aleshores el vaig reconèixer. Era un famós biòleg que s’havia fet conegut anys enrere pels seus experiments i les seves investigacions sobre l’origen de la vida. No aconseguia recordar el seu nom, però el que sí que recordava era l’escàndol que hi hagué, quan morí, ara deu fer uns dos anys, arran de la desaparició del seu cadàver. “Vostè no és el professor..?” Vaig preguntar entre gemecs. “Era...” em tallà. Ara em pots dir professor Pòstum Occit. Però ara estic molt cansat, i he de dormir tot el dia, que la nit que ve tindrem feina”. Bufà les espelmes i s’estirà dins del taüt. Des de dins tancà la tapa.

Vaig passar tot el dia pensant que així que es fes de nit, em tocaria a mi ser el donant de tan macabra transfusió. Fent memòria vaig recordar quan els diaris parlaven d’ell. Assegurava que havia trobat el secret de l’origen de la vida. Jo sempre havia tingut curiositat per les coses desconegudes, però ara no em feia gens de gràcia fer de conill porquí. Quan es tornà a fer fosc, entrà la vella i sense dir res, encengué els ciris i tornà a sortir. La Mercè obrí els ulls. “Mercè, ets viva!” Ella, amb el rostre més serè que mai, i amb una lenta majestuositat de moviments, s’aixecà del llit i amb una lànguida veu contestà: “no amor meu...” Encara que molt esmorteïda, la seva pàl·lida bellesa, em féu desaparèixer el pànic que tenia. I mostrant-me tots dos ullals, insinuant un somriure fatídic, s’acostà cap a mi, vinclà el seu cos sobre meu, i començà a fer-me, al costat del coll, el terrible òscul de la mort.

Em semblà que devia passar una eternitat. Quan vaig obrir els ulls tenia el professor Pòstum assegut al meu llit. Ara ell tenia un aspecte totalment saludable mentre que jo em trobava molt afeblit i em sentia el cos fred com el marbre i les mans com un feix de llapis. “Has vist ara quin és el meu descobriment?” Digué el fúnebre personatge. “Em sembla que vostè ha millorat, malànima, però jo no tinc gairebé força ni per bellugar-me!” Vaig queixar-me amargament. Quina manera de ressuscitar un mort... primer el mata! Cridava jo. I la Mercè, on és?” Ell semblava que no perdia la calma. “Després la veuràs, està millor que tu, ara no t’amoïnis per ella”. “Doncs és ara que la vull veure!” cridava desesperat. “Torni’m la vida, lladre!”. “És molt senzill” digué mentre s’arreglava el pentinat. “Només has d’aconseguir fer venir algú aquí per xuclar-li la vida, com en el Gènesi.”  “I a qui li haig de dir?” gemegava encara més desesperat. “No em diràs que no coneixes cap innocent que estigui disposat a venir a visitar-te si li demanes com un favor extraordinari, de vida o mort?” Em vaig posar a pensar. “Potser sí, si tingués cobertura...Té telèfon professor? “Al meu despatx”.
M’hi va acompanyar. Pel camí em penjava un ull, però el professor li treia importància. “No t’amoïnis ara per un ull de res, al costat del que acabem d’aconseguir. Ja el tornarem a col·locar al seu lloc.” Tenia un telèfon d’aquells antics.” “Marca el número, va!” Realment no hi podia perdre res. En girar la rodeta se’m quedà un tros de dit enganxat. El professor m’ajudà mentre jo li cantava el número del meu amic i intentava posar el dit al seu lloc: noranta tres, quatre trenta-ú... Quan acabà de marcar-lo em passà l’auricular. “Digui?” de seguida li vaig reconèixer la veu.

“Hola”

“Amb qui parlo?”

 “No em coneixes?”

“Bartomeu? Quant de temps!”

“Xavier, m’has de fer un favor extraordinari, de vida o mort,”

 “Sí, digues”.

(Pintures originals: Enric Domingo)