Vuit Molins, Oli de Molins, Ulldemolins

Als pobles que envolten la Serra del Montsant s’hi pot descobrir el secret del silenci de la pedra. El misteri de les hores deturades. 

Pels camins del Montsant, la vista s’estimba pels profunds barrancs, i s’enfila als seus turons i rocs encantats. 

En aquesta estació, sobretot amb la llum de tarda, un polsim que flota a l’aire de la tardor, fa que ens embadalim, com si recordéssim la tarda abans d’haver-la viscuda.

Aquesta vegada no hem vingut a Ulldemolins a fer llargues excursions pel Montsant. 

Arribem de la banda de la comarca germana i veïna les Garrigues i venim impregnats pels perfums de les cooperatives i per la visió de les fulles platejades d’unes oliveres carregades de fruita, que aviat ens tornarà a lubrificar l’esperit. 

L’aire porta l’alè de les olives i la sensació somnolent d’uns ceps que aviat entraran en la seva letargia.

Ulldemolins és un poble que cau simpàtic, començant pel seu nom. I això que etimològicament no sabem segur si el significat d’Ulldemolins, es refereix a vuit molins o a oli de molins. O fins i tot podria tenir una altra acceptació, si referim el lexema “ull” com sinònim de font. Tots tres significats són prou romàntics i substanciosos, sobretot els referits a l’oli, tan suculent i nutritiu. 

L’oli d’Ulldemolins pertany a la denominació d’origen Siurana, però és especialment bo si és comprat al mateix poble. No és que la resta de Siuranes no siguin bons, però el d’Ulldemolins, sobretot el fruitat és especialment diferent, i lluny d’Ulldemolins és difícil trobar-lo a comerços “normals”. És un oli d’un color tan fruitat que a vegades el groc esdevé gairebé verd.

Al paviment d’un dels carrers hi ha un setrill, dibuixat amb pedretes. Això fa suposar que els seus habitants aprecien molt el seu oli i en aquest carrer n'han fet símbol.

Dinem a Ulldemolins. Ja hem perdut el compte de les vegades que hem menjat truita amb suc a la fonda Toldrà, acompanyada amb un porró de vi del país. En sortir sembla que els carrers del poble fan la migdiada. 

Mirem l’hora al rellotge de sol de la façana de l’església. No es veu gaire precís, sort que l'altre ens indica que encara resten unes hores de claror. I uns quants anys, esperem, abans que el seu campanar s’inclini perillosament una mica més. 

S’hi està bé a Ulldemolins, i sempre ens n’enduem dues coses: ganes de tornar-hi i una garrafa d’oli d’auliva, que diuen a ponent.

Hi ha un camí, llarg, que passa per dins del congost del Montsant per anar a Margalef caminant. També hi ha la carretera que surt d’Ulldemolins i s’enfila als vessants de la serra de la Llena, i com que avui anem motoritzats escollim aquesta segona opció. 

Ens aturem una estona a fer una ullada a Ulldemolins, des d’un mirador. També contemplem les ombres que omplen de foscor setinada els plecs i els sacsons del Montsant. Anhels rocosos, camins de solitud. 

Em sembla que farem curt d’oli. Potser és millor, així no tardarem a tornar als vuit molins, a la deu d'on brolla l'oli.