dissabte, 29 de juny del 2013

Llum de juny

S’acaba el mes de juny. Enguany la primavera marxa a poc a poc i les matinades són fresques. Les acàcies han deixat el terra encatifat de groc, com si encara fóssim en temps de corpus. 
De l’ànima del foc en surt el color groc, i el destil·la com or líquid. La seva llum ens arriba intensament. El groc és el color talismà del mes, de la flor de l’acàcia, de la de la ginesta, la sempreviva i altres flors boscanes. Dels camps de blat i altres cereals que ja són a punt de ser segats. És la promesa del pa.
Els dies de juny s’allarguen tant que quan contemplem el sol que es pon, és tan tard que ens podem fer una idea de la sensació que deuen tenir els països nòrdics que gaudeixen del sol de mitjanit. 
S’acaba el mes de les principals revetlles a l’aire lliure de l’any. Dels focs i de les coques de Sant Joan i de Sant Pere. De les fogueres que ens arrelen als costums dels nostres ancestres. 
El foc que fascina els infants i fa recordar els grans. Que desvetlla un enigma, aquell que diu que a vegades per construir el futur cal cremar algunes coses del passat. Per a fer-nos renéixer de les seves cendres, com l’au mitològica. I em sembla que l’au que sorgirà d’aquest final de juny volarà molt alt.
Demà acaba el mes de juny. En vindran d’altres, ens ho diu l’himne dels Segadors. Abans de que arribi demà, milers i milers de persones ompliran el Camp de Futbol del Barcelona. Particularment crec que serà més emocionant que una final de champions. Molt més! 
Resten poques hores per a que comenci el Concert per la Llibertat. Llibertat amb L doble de Lluita, de Lluís Llach, i de Llum... “Una llum que ens crema els ulls” cantarem gairebé 100.000 persones al Camp Nou, i moltes més als carrers i a la resta de cases de Catalunya. 
El groc del juny s’acaba, i en el seu mantell deixarem marcats quatre solcs rojos. Per quan vingui un altre juny.

dissabte, 22 de juny del 2013

Recursos (in)Humans

Sóc una mica tocatardà. M’he quedat bocabadat i garratibat després de veure als mitjans audiovisuals les declaracions d’uns (ir)responsables del Fons Monetari Internacional. L’FMI per als amics, i també per als enemics, entre els quals, pel que ens retallen, m’hi deuen comptar. 
Aquesta colla de saltataulells, pixatinters, bocamolls, i caragirats volen rebaixar (encara més) els salaris. Segurament que es refereixen als dels altres, és clar, no pas als d’ells. Si fem una mica d’història dels darrers 4 directors d’aquesta mena d’organització d’escanyapobres i assaltacamins,  ens adonarem que tots són uns panxacontents i uns busca-raons. Vem començar malament el segle actual. 
El 2000 ens en van endossar (no ens donen opció a votar-lo) un llepaculs del poder, que més endavant es féu famós per unes declaracions sobre la guerra, en aquell cas la d’Afganistan. L’abusa-nanos la justificava per motius econòmics. Sense que ens considerem uns llepafils, a vegades no suportem els poca-soltes. És que a banda d’assassinar gent, la guerra serveix per a alguna altra cosa que per a enriquir alguns malànimes? 
Aquell capdeKollons i somiatruites es pensava que podia refer el seu quart reich particular. Al 2004 els dictadors monetaris el van canviar (tampoc no el poguérem votar) per un vell conegut nostre, concretament del ppartit més catalanofòbic. Va detenir el poder  fins el 2007. Tot i que els seus defensors asseguraven que en sabia un ratu, en ple festival de negocis bruts i d’enriquiment de la banca mundial i local, aquell llenguallarg no va saber predir el desastre de la crisi que encara ara ens fa anar de capa-caiguda. El retornaren als Madrils i fou el remena-cireres de Bankia. I allà va demostrà que efectivament aquell setciències en sabia un ratu. D’inflar-se les butxaques i que els deutes el paguin els altres. O sigui, naltros, amb les nostres retallades forçades. 
El 2007 els escurabutxaques de l’FMI ens imposaren (seguíem sense opció a votar) un altre passavolant kahnalla, que era un morrofí. Cotxes de luxe i dones. No era un tita-freda, al contrari, era un empaita-minyones, i el 2011 va haver de plegar acusat de violació, tot i que intentà defensar-se assegurant que la víctima, que era la cambrera d’un hotel novaiorquès, era una escalfa-braguetes. Probablement tot va ser un muntatge per carregar-se’l, i si fou així, ell mateix, amb la vidassa que es pegava, els facilità la feina. 
La llangardaix (ho dic pel cognom) que actualment dirigeix l’FMI (imposada, com sempre) té cara de pocapena, però la sap llarga. Només deté el càrrec des del 2011, i la bòfia francesa ja ha hagut de registrar el seu domicili acusada (presumptament, per als rics) de desviament (en llenguatge de rics, desviar vol dir robar)  de fons públics. Després diran que no es poden pagar les pensions dels jubilats que enlloc de robar han tingut la gosadia de treballar tota una vida honradament. Que s’estalviïn la feina! Sabem que els poderosos no van a la presó, o si per error, algun jutge els tanca, en surten de seguida. 
Hauríem de plantar cara als esgarriacries i torracollons que giravolten el gran capital com uns merdaseca. No siguem primmirats: els que només semblem uns barbamecs i a vegades curtsdecalces i nasdemocs. No cal que siguem uns menjacapellans, però ens hauríem d’emmirallar amb els cabrers miguelhernandins, abans que amb els neo-fatxes anti-diluvians, i rosegaaltars, i anar al camp, a observar els espiadimonis i els pregadéus. Encara que siguem uns bufanúvols, i a vegades una mica cagadubtes, som els terratinents del nostre propi espai, que al pas que anem algun dia pot fer un gran pet. O un pet amb cua. 
Les empreses, sobretot si són grans, acostumen a tenir la direcció de recursos humans. Si són conseqüents amb el mal que estan fent rebaixant salaris i acomiadant treballadors (en diuen “amortitzar”) haurien de canviar el nom, pel de “Recursos Inhumans”. Seria més apropiat. 

dissabte, 15 de juny del 2013

Compartir amb els coloms

Alguns matins coincideixo amb una senyora carregada de bosses, que alimenta els coloms. Fa la ruta del Barri Gòtic i el Raval de Barcelona: els tira menjar, i també els omple d’aigua neta, que ella mateixa porta en una garrafa, uns recipients de plàstic que estan col·locats estratègicament, en racons del barri. 
Els coloms fa estona que esperen l’esmorzar i quan la veuen venir baixen on saben que ella els el servirà. Aquesta operació fa anys que la fa, i darrerament m’he adonat que la senyora es va fent gran i que li costa caminar, de tan carregada que va, sobretot quan comença la ruta. Per la indumentària amb que vesteix la senyora intueixo que no li sobren els diners. 
Practica un voluntariat desinteressat cap els nostres veïns voladors. Sovint l’he vista escampant gra al terra, i els coloms s’arremolinen al seu voltant.
Actualment amb les normatives de control de l’excés de colònia columbòfila, segurament que més d’un se la mira malament. És políticament incorrecte donar menjar als coloms. Alguns humans, sobretot els que viuen a ciutat, consideren que els coloms són rates voladores, perquè ho embruten tot. Em sembla que l’animal que més embruta, i no tan sols a les ciutats, sinó al planeta sencer és l’humà. Quan els coloms volen alt i ens miren des de l’alçada, segurament els que semblem ratolins, som els humans.

És cert, a molts edificis, carrers i places de la ciutat hi ha una mica de colomassa. Però té solució, per això hi ha els operaris que netegen, i en temps d’escassetat de llocs de treball, sempre i quan vagin ben equipats i no els perjudiqui, molts aturats voldrien col·laborar en la neteja del que embruten els coloms i altres espècies, repeteixo, sobretot la nostra. Qui no ha tirat mai menjar als coloms? 
Recordo que fa algun temps estava esmorzant a la plaça de Catalunya. M’havia dut un entrepà, els coloms s’acostaven i el compartírem una mica: per a mi el tall de dins, i per a ells les molles. A la plaça, hi havia un grup de turistes generosos que els tiraven besses. Quan ja estava acabant l’entrepà se m’acostà un colom. Als turistes se’ls havien acabat les besses i aquella xixella no havia quedat prou tipa. Li vaig tirar unes molles. Sempre fan el mateix. Primer s’espanten, després s’acosten i finalment mengen. Uns companys del colom se n’adonaren que hi havia tiberi i s’aproparen: “jo també en vull”, semblava que diguessin. S’amuntegaren al meu voltant, i entre  tots s’acabaren les darreres molles de l’entrepà. 
Els coloms també han de començar a compartir amb d’altres aus que els disputen el menjar. No són exclusius, també hi ha pardals que a vegades són més ràpids i s’emporten les molles, gavines que són més agressives, cotorres i tórtores turques nouvingudes, garses... El colom no té urpes, ni un bec gaire fort per a l’atac. És el símbol de la pau.

divendres, 7 de juny del 2013

L'escorça

Arribava a casa amb els cabells xops
i amb un xiul als llavis.
La ciutat era un bosc, poblat d’ocells
i d’ombrívoles frescors.

Els corredors del metro eren antics camins
de bandolers, com els de Collsacabra.
El baf calent, tramuntana insospitada,
m’esvalotava els cabells a contravent
com sempre. Com el meu poble.

                                                               Remor de vies
era el corrent del riu que torrentejava
a les meves venes, enduent-se l’escorça
lluny. Potser cap a la mar.
                                                             Llibertat, encara.
Com els poltres de la Cerdanya,
crineres desbocades, galopant vora el Segre,
dringant els esquellots, que em recordaven
els ferrets de la meva infantesa.
Se m’enduien l’escorça, i em deixaven
nu, a la vora del camí. Com un tronc.    
                                            
Dalt la carena
el capvespre feia pujar, calmadament,
ombres denses del fons de les valls,
atapeïdes de foscor.

                                                                          El meu esguard
es perdia a la llunyania de la tarda rosada
i al lent caure de la llum:
arbre retallat al cel rogenc...
                                                        I l’aire
em retornava l’escorça, nova de trinca
flairosa de resina i arrels.

La llum freda dels estels, glaça els records
i fa córrer el temps amb una indefugible
i esponjosa pressa per fer via
per la vida.

L’escorça, encara que és roja per dins,
ja negreja terribles presagis a la crosta.
Empolsegada i escadussera com el temps.
                                                                        El meu pensament
fuig per camins d’aquarel·la
i s’enderia per tardes ensucrades,
avorrides. S’enfila als terrats
i escolta xiscles d’oreneta
i escampa agulles d’estendre, al safareig.

                                                                         El cos
sap de molts vespres de paraules
a cau d’orella, i de nits de llargues besades.
I somnia...

                                                         Tota la nit
ha plogut, i el sol del matí,
brillant diamant, guarneix les gotes
d’aigua de les fulles dels arbres.
Gruixudes gotellades cauen sobre la terra
humida. Tot fa olor de vida...
                                                           L’escorça
el corrent se l’endugué, relliscant
per l’aigua clara de la riera.
Rebotava suaument contra els joncs
i les herbes de la vora. S’enfonsava
i feia rodolons per sobre els palets blancs
del fons.

Compartiria la frescor de l’aigua
amb els peixos platejats i amb els cap-grossos
adormits.
A la deriva dels anys. Com la vida.

diumenge, 2 de juny del 2013

L'ou de Colom

Aquesta setmana, a Barcelona, l’oucomballa ha coincidit  amb el nou fitxatge del Barça, el de l’estàtua de Colom. Hi ha hagut discussions entre els favorables a veure en Colom vestit de blaugrana, i els que ho han trobat una ofensa, i entre aquests darrers s’hi compten els representants d’un altre club que abans jugava a Barcelona i ara ho fa a Cornellà-el Prat. Amb tots els respectes per totes tres ciutats, i per tots dos clubs, a mi el debat m’ha semblat estèril.
 Em sembla que el més interessant ha estat que tenim una prova més de la catalanitat del descobridor. No sé si en Jordi Bilbeny, que és un dels més abrandats defensors de la catalanitat de l’almirall, se n’haurà adonat del detall. No és una casualitat que el monument més gran que hi ha a tot el món sobre la figura de Cristòfor Colom sigui a la ciutat de Barcelona. 
No sé si en alguna altra llengua colom té algun significat, però en català, com tots sabem, és el nom d’un animal molt mimat a la plaça Catalunya. 
I per escrits que ens han arribat d’en Colom, que la caverna mediàtica del moment no aconseguí eliminar o censurar, sabem que el nostre gran navegant coneixia bé la llengua catalana. Com no podia ser d’una altra manera si creiem que era català.  
Per altra banda, sabem segur que en Francesc Colom, fou president de la Generalitat de Catalunya 25 anys abans del descobriment. I en Francesc Colom, no era genovès, com tampoc no ho era el seu parent Cristòfor. Segons en Bilbeny en Joan Cristòfor era germà del president. 
Tornant a l’odiós tema de la caverna mediàtica: si estan abocant mentides dia sí dia també contra la nació catalana, de coses d’un passat molt recent, què no s’atrevirien a fer amb una gesta que passà fa més de 500 anys? Particularment no puc assegurar que Colom va ser català, perquè no sóc historiador, però la tradició oral que m’ha arribat, i que a vegades és tan important com l’escrita, és que Colom és català. Parlant fa anys, amb uns parents de l’Empordà, m’explicaven que la tradició diu que a Monells, en Colom reclutava mariners per al seu primer viatge. Segurament molts eren empordanesos, com també de les terres de l’Ebre, però malauradament, el diari de bord de l’almirall fou censurat i hi ha pàgines senceres arrencades.
Altrament, si en Colom fos genovès, per què el rei Ferran d’Aragó i la reina Isabel de Castella, quan retornà del seu primer viatge, es van desplaçar a Barcelona a rebre’l, i no ho feien a Toledo, a Sevilla o a qualsevol altra ciutat no catalana?
 No tot es va poder censurar, i se sap que Colom visqué molts anys a la ciutat Comtal, on hi tenia casa pròpia. Això seria una prova més a favor de la tesi d’en Bilbeny, que defensa que en Colom va néixer a Barcelona. O de la professora titular de literatura hispànica de la Universitat de Georgetown, que és una més de les moltes persones que defensen, amb coneixement de causa, la catalanitat de Colom. 
I suposant que no fos català, no diuen que català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya? Doncs Colom, des de dalt del seu pedestal, fa anys que fa guanyar diners a molts comerciants de les Rambles, dels molls de Barcelona i del Passeig de Colom, a banda d’ajudar una mica a omplir les arques de la ciutat.
Aquesta setmana, els guiris fan quantitat de fotografies, amb el teleobjectiu, o simplement amb el mòbil, a l’il·lustre blaugrana. Per Corpus, l’oucomballa (amb permís de la Patum de Berga i les catifes d’algunes poblacions) enguany comparteix protagonisme amb l’ou de Colom.