diumenge, 28 de juny del 2015

Cebes i arengades

Fa temps que no passejo pels camins del Baix Penedès i no sé què se’n deu haver fet de la Cisqueta. Un estiu de fa més de trenta anys, em va fer cinc cèntims d’un episodi de la seva vida.
“Quan em vaig casar amb lo Restitut, les meves amigues ja m’havien advertit que era més pobre que les rates i que amb ell passaria més fam que amb un mestre d’escola. Però jo, que me l’estimava molt, les hi contestava dient allò de contigu pan i sebolla, que diuen los castellans. I afegia: a més a més, les cebes m’agraden amb deliri.
Lo que no em podia pensar és que s’acomplís tant al peu de la lletra. Encara que feia anys que s’havia acabat la guerra, lo Resti i jo vivíem instal·lats a la postguerra. Al poble començaven a venir duminguerus de Barcelona amb los sis-cents.
Vam estar gairebé un any i mig menjant pa i ceba i bevent aigua del pou. Això sí, los diumenges fèiem festa grossa i menjàvem una arengada cadascú. I una pilsen damm de tres quarts, a mitges.
Fins que un dia lo Resti prengué un determini i amb un to de veu més solemne que lo del capellà em va dir:
    - A partir d’avui s’ha acabat la misèria en aquesta casa. No haurem de passar més trifulgues per poder pagar les cebes i les arengades - i traient una pistola de la butxaca continuà: - pren aquesta pipa i aquest passamuntanyes i t’explicaré lo meu pla.
       - Però si aquesta pistola era del teu jaio i està més espatllada que ell!!
    - Muts i a la gàbia! - xiuixiuejà mirant els costats i enrere -  Dóna el pegu i ni se n’adonaran.
M’ho va explicar tot fil per randa. Lo cop el faríem a les 9 en punt del dematí. Necessitàvem un còmplice que ens esperés al volant de l’auto. Ell li ho volia dir a lo Quic, però jo li vaig aconsellar lo Xavi, que encara era més miserable que naltros.
Quan arribà lo dia vam aturar lo cotxe al davant de la porta del local. Em van caure les calces a terra quan vaig veure que es tractava d’una botiga de queviures.
    - Vols dir Resti que tindran pasta en un colmadu?
    - Shhh! Et vaig dir que res de noms! Entesos? Que vols anar a parar a la cangrí?
    - Sssí Onassis - vaig fer amb un fil de veu.
Vam entrar amb autoritat a la tenda, i al davant dels bocabadats clients el Resti bramà:
    - Que ningú no es mogui! Això és un atracu! - I allargant-li un sac a la dependenta ordenà - Omple el sac de cebes! I sense trucos eh? - Després es dirigí a mi. - Petxineta (aquest és el meu àlies professional) agafa la caixa d’arengades, vinga!
Ens havíem fet els amos de la situació. Vaig veure que s’entaforava un paquet de Bimbo a la butxaca. Per fi en podríem menjar, me n’havien parlat tant...
Tot anà com una seda. Lo Fangio (l’àlias del conductor) ens esperava amb lo motor del 4 L engegat.
Al cap d’unes hores, després d’haver-nos rifat dels civils ens vam endrapar un platàs de ceba amanida i una arengada cada un. I això que no era diumenge!
(Olis originals d’Enric Domingo)

diumenge, 21 de juny del 2015

Un buscador de tresors

Neven flors grogues
i dibuixen vorada
a les llambordes.
Poca gent sabia que exercia, en estones lliures, l’ofici de buscador de tresors. Potser ni tan sols ell se n’havia adonat fins al cap d’uns quants anys d’exercir-lo.
Ser buscador de tresors no és una dedicació vocacional, més aviat se n’és per atzar.
Un 21 de juny de fa anys, justament el dia de sant Lluís, va trobar el seu primer tresor.
 Després del dia més llarg de sol, el va trobar de nit. O potser va ser el tresor qui el va trobar a ell.
(Foto: Mireia Pujol)
Avui és feliç perquè ha presenciat una nevada en ple juny. Perquè aquells anhels que tenien les persones que estima s’han acomplert.
Flor sempre viva
de bella anomenada
Busco la flaire.

Tombes de pedra,
seguim la caminada.
Resteu enrere.

Ha trobat la pau allà on hi havia guerra, claror en la fosca, vida on es covava la mort.
Arriba l’estiu, arriba el bon temps.
A la ciutat han posat una estora groga per a que la trepitgin aquells que no entren mai als salons luxosos. 
A tots aquells que dormen sense sostre se’ls faran les nits més dolces.
                                                                                                                               (Foto: Francesc Julià) Aquella fita que ens guia cap al cim ens proposa una aturada, per refrescar-nos a l'estany. 
Flocs de neu groga ens donen repòs. Si neva a l'estiu, tota la resta és possible.

dissabte, 13 de juny del 2015

Una història tancada

Els amants fa mesos que viuen dins d’una bola de vidre. No és una d’aquelles que endevinen el futur. La ciència encara no ha anat tan enllà, però són en les seves mans.
 Si li donen corda sona la música del "Love Story". No volen recordar el final d'aquella pel·lícula.
Un tren gira al voltant d’una de les boles. És una bola musical. Sona “Per a Elisa” de Beethoven, i la música els fa viatjar enllà. 
El maquinista de la locomotora fa dies que ha tocat el xiulet. Com que el trajecte és circular va passant per diferents estacions i els records els retornen al punt de sortida. El fum se’ls endú entre vapors. La via té un destí. Potser és un semi-directe que no s’atura a la propera estació.
El semi-directe passa de llarg l'estació de l'infantesa.


Recorden una estada a Londres, fa anys, quan encara no hi havia la roda gegant de prop del Tàmesi. 
Portaven una promesa ben amagada, encara que era ben visible.
Ara aquesta ciutat també la recorden dins d’una bola de vidre. Els arriba una cançó dels Beatles: "I Want to Hold Your Hand". Tot el que necessiten ara és amor, i s’agafen les mans.













Després de fer un passeig per Alfama i el Chiado escolten fados a una vella taverna del Barri Alt de Lisboa. Com si fos tocat per un petit carilló escolten la música de la “Casa portuguesa”. Entre les notes de la capsa de música els sembla sentir la veu de l’Amàlia Rodrigues. Un fado que esdevé un mal fat. Són records que de tan bons, fan mal. Brinden amb una copa de vi verd. 
S'allunyen dins d'un tramvia vermell, que és el color que han de tenir els tramvies de raça. 
I la ciutat esdevé Lisbola.




Seuen una estona a la plaça de Siena. Demanen una pizza i mentre no els la porten, admiren les banderes medievals que guarneixen la plaça. Tanquen els ulls i passegen per la plaça de la Senyoria de Florència, i per les ruïnes de Roma. En un obrir i tancar d’ulls són al costat d’un petit canal  de  Venèzia. A la capsa de música, ara hi sonen les notes de “Que trista Venèzia”, de l’Aznavour.







Els cau una nevada mentre volten pel bosc d’avets de la Baricauba.
Potser la fada bona acaba amb el mal fat. 


Potser es trenca el vidre que els té empresonats i amb música tocada pels minairons de la Vall Ferrera cavalquen lliures pels boscos d’avets d’Àreu.
 Al galop.
Una història tancada.... amb un final obert.


dilluns, 8 de juny del 2015

Contes d’avis escrits per infants

Ha arribat a les meves mans el llibre “Contes d’avis”, editat per Mediterrània amb dibuixos de Pilarín Bayés, i amb el suport de l'Obra Social Sant Joan de Déu.
Segurament que hi ha poca gent a Catalunya i a la resta dels Països Catalans, que no reconegui immediatament un dibuix o un cartell de la Pilarín Bayés, encara que no vagi signat.
El llibre conté 15 contes, escollits d’entre 2700 originals que es van presentar al dotzè “Premi Pilarin Bayès”. El tema d’enguany eren els avis.
Conec bé una de les aules de primària de l’Escola Pública Sagrada Família de Barcelona que ha participat en aquest llibre, amb el conte "L'avi aventurer".  
Com és natural, al llibre figuren els noms de tots els nens i nenes que han escrit els contes seleccionats.
El conte "L'avi aventurer" és només un exemple.
Els altres 14 contes, escrits per grups d’altres escoles de Catalunya, tenen cadascú el seu títol. Si els 15 contes són molt variats, les il·lustracions de la Pilarin Bayés, també ho són. De ben segur que la dibuixant ha llegit a fons les històries.
No es feina meva fer la crítica, ni tampoc fer-ne publicitat. Només puc dir que a mi m’ha agradat, i de moment no sóc avi i fa bastant que no sóc infant.
No vaig poder assistir-hi en directe i ho vaig haver de mirar per televisió.
Totes les fotografies de l’acte de TV3 a la plaça Catalunya de la diada de Sant Jordi i que apareixen en aquest post, són fetes per alguna mare o algun pare de la mainada del CEIP Sagrada Família.

dimarts, 2 de juny del 2015

Mirades

Mirada

Ictineu

Joguines

Cicatrius

Carrer de les Tàpies a Barcelona

“Gomes i lavajes”

Sagrada Família

Hostafrancs

Carrer d'en Blanco a Sants

El meu carrer

Carrer de la Costa a Badalona

Casa natal d'en Colom