dissabte, 22 d’abril de 2017

Muntanyenca (a la Vall de Boí)

    S’ha llevat un dia esclatant de primavera, de cel blau com els ulls de la Carla, de muntanyes intenses com la lluita d’en Salvador.
    Els saltants d’aigua cauen intensament, infinitament. Refresquen l’ambient.
S’han esforçat per pujar fins aquí. L’aire net els encomana vitalitat.
    Caminar pels vessants ondulants de les muntanyes els infon força per subsistir. Els dispersa preocupacions que a vegades els penetren dolorosament.
     Sota l'estany glaçat la primavera desperta l'aigua. 
    La Carla i en Salvador fa estona que caminen muntanya amunt.
      - Descansem una mica - diu ell esbufegant.
      - T’espero - diu la Carla que va una mica més endavant.
   Tots dos s’han assegut i aprofiten per contemplar el paisatge.
    - Creus que arribarem al cim? - pregunta en Salvador - El dia és insegur - afegeix.
        - Et fa por l’aigua? - pregunta ella somrient.
       - Més que l’aigua, el que no m’agraden són els llamps - es queixa.
       - Per això no has de patir.
   Han re-emprès la caminada.
       - Les meves muntanyes - diu un dels dos.
       - Les nostres muntanyes - corregeix l’altra.
   A cada passa el paisatge guanya. Les crestes que treien el cap fa una estona, ara ja són una serra.
      - Què hi fem aquí a dalt? - Pregunta la Carla.
      - Simplement existir - diu ell - Et sembla poc?
   Viure lleugerament, agradablement. No necessiten res més. Més o menys com tothom.
         - Demà és Sant Jordi - diu ell - assenyalant una flor del terra.
      - Me la regales? - Pregunta la Carla. I abans que ell contesti afegeix: - l’accepto en lloc de la rosa - S’ha ajupit i l’acarona molt suaument - Però no l’arrenquis. M’estimo més que es quedi aquí.
  Els núvols sembla que volen complicar el dia. De lluny amenacen altres valls.
Des de dalt de la carena miren tot el que han pujat.
    - La baixada serà llarga.
  En passar pel davant de l’ermita de Sant Salvador de Barruera, els cauen les primeres gotes.
       - Ja t’he dit que ens plouria.
    - No et queixis Salvador, que som davant de l’ermita del teu nom - fa ella somrient - l’aigua és vida! - afegeix.
    - D’acord... però no ens entretinguem.
    - Serà un cap de núvol, ja ho veuràs.
La tarda gira full.
    Al capvespre els núvols amenaçadors s’han esvaït.
      - Quan tot sembla més complicat, un cop de sort ho pot capgirar.
      - Tenies raó Carla. L’aigua és vida. L’aigua és renaixença...

dimecres, 12 d’abril de 2017

Matinades davant del mar

Claror al Port de Barcelona
valga’m Déu quina passada
gaudeixo com una mona:
benvinguda matinada.
Asseguts a la platea
tots dos al davant del mar
miren com el sol es lleva
amb  el cor de bat a bat.

dimarts, 4 d’abril de 2017

Un diumenge a les Peces

Mig d’esquitllentes
sota la porxada
quan el sol entra.
Ben assegudes
fa estona que s’esperen
quan ve el diumenge.
    “Gairebé ho havia oblidat” em deies. No saps mentir, sé que recordes el cel de núvols amenaçadors sobre les cases alineades de les Peces.
    Contemples els ceps que rebroten, promesa de noves vinyes. Presagio aromes d’un vi novell que deixarem envellir. 
     Endins de la terra del Penedès, les rels xuclen la seva sàvia saba.
  Les branques fan ombra a les primeres roselles de l’any. Espurnes roges neixen als marges per navegar després enllà dels camps.
  Lluny, el campanar destaca entre les cases d’Albinyana. Pedra seca enmig de vinyes. Marges i cabanes.
   “Gairebé tot ho recordava”, vas reconèixer finament i finalment: les pluges sobre la terra que feien néixer les flors i omplien de verd els camps.
   Vaig deixar una petjada a la terra molla. "Encara dus xiruques?" em preguntà la terra.
   “El cel plora pel dia perdut”, vaig dir-te, però tu deies que era el color viu d’un dia guanyat.

dimarts, 28 de març de 2017

Bromes de la naturalesa (Estanyol d’Espolla)

    La naturalesa, a vegades, també té sentit de l’humor.
Prop de Banyoles, a Melianta, que forma part de Fontcoberta, l’aigua sembla que jugui a fet i amagar al Clot d’Espolla. En Fermí i la Conxita ens van ajudar a descobrir aquest fenomen fa alguns anys. 
    Ens van portar a l’anomenada “Platja d’Espolla” a finals de primavera, un any que l’estany estava buit i l’herba havia crescut. Jugant al gat i a la rata, aquell dia ens vam quedar amb un pam de nas.
    “Tornarem quan estigui ple”.
   I es va complir un dia d’hivern. Quan l’Estany de Banyoles va molt ple, empeny el sobrant d’aigua, i desafiant la física, interiorment l’aigua puja més de 50 metres de desnivell.
    La trobem a un torrent que es forma amb les aigües que vessen de l’estanyol d’Espolla i que baixa ràpidament fins formar, bellament, el Salt de Martís.
    Un altre prodigi d’aquest estany són els triops. Segons m’informa en Fermí és un animal prehistòric que apareix en aquests indrets quan l’estany s’omple d’aigua. 
    Aquesta espècie de crustaci es veu que fa uns 200 milions d’anys que existeix.
“I quan s’asseca l’estany?” pregunto.
    M’explica que els triops que ara han nascut, faran ous al fang. Es veu  que els ous aguanten la sequera el temps que calgui, i que quan l’aigua l’any que ve torni a omplir-lo, renaixeran. 
     I així es van succeint, esperem que 200 milions d’anys més.
     Des del mirador on a la primavera es veu l'herba, ara es contempla un extens estany.
     Mentre nosaltres tornem a Banyoles a contemplar l’Estany mare, l’aigua d’Espolla baixa cap al Fluvià.
   Penso que aquestes bestioles sí que compleixen amb el gènesi. Com Adam sorgeixen del fang.

dimarts, 21 de març de 2017

Un matí d’hivern a Pedralbes

   
   Avui molta gent parla de l’arribada de la primavera i si ho poden fer poèticament, encara més.
La llum calmada
lentament il·lumina
l’encant de l’alba.
     Tinc el mòbil saturat de frases primaverals, de petits poemes ensucrats, de fotografies al whatsapp que vessen de flors, d’orenetes i de camps verds.
     A mi també m’agrada la primavera i la poesia però et trobaré a faltar matí d’hivern. Matí fred i solitari, de mans fredes malgrat els guants i el solet acollidor. 
       Haurem d’esperar tot un any per retrobar-nos bell hivern?
     Un any sencer per tornar a fer un cafè calentó abans de sortir de casa, amb la gorra de llana i la boca tapada amb la bufanda.
     L’hivern ha marxat i ens deixa, com una penyora, molts dies per recordar. Costa triar, em quedo amb un matí a Pedralbes.
     Aprofitant que no hi havia ningú que em pogués enclastar el cap a la Pedra dels Àngels vaig parar l’orella a la roca. No hi cantaven els àngels. Només un silenci. (-)
     Ni cors d’àngels, ni violins de Vivaldi que tremolin de fred. Un ocell solitari se solidaritza amb el passejant matiner i li dedica uns tuits musicals. Piulades de les d’abans de que s’inventés el twitter.
     No tot l’hivern es dibuixa de boires i neu. Qui ho diu que l’hivern no té flors?
    Aquest passeig de buguenvíl·lees ho desmenteix. Flors preuades que encenen el matí.
    És l’hora del comiat vell amic. Tu i jo ens assemblem. Obro la finestra per saber què proposa la primavera, que (ara ja ho puc dir) també em té enamorat.