dissabte, 22 d’abril de 2017

Muntanyenca (a la Vall de Boí)

    S’ha llevat un dia esclatant de primavera, de cel blau com els ulls de la Carla, de muntanyes intenses com la lluita d’en Salvador.
    Els saltants d’aigua cauen intensament, infinitament. Refresquen l’ambient.
S’han esforçat per pujar fins aquí. L’aire net els encomana vitalitat.
    Caminar pels vessants ondulants de les muntanyes els infon força per subsistir. Els dispersa preocupacions que a vegades els penetren dolorosament.
     Sota l'estany glaçat la primavera desperta l'aigua. 
    La Carla i en Salvador fa estona que caminen muntanya amunt.
      - Descansem una mica - diu ell esbufegant.
      - T’espero - diu la Carla que va una mica més endavant.
   Tots dos s’han assegut i aprofiten per contemplar el paisatge.
    - Creus que arribarem al cim? - pregunta en Salvador - El dia és insegur - afegeix.
        - Et fa por l’aigua? - pregunta ella somrient.
       - Més que l’aigua, el que no m’agraden són els llamps - es queixa.
       - Per això no has de patir.
   Han re-emprès la caminada.
       - Les meves muntanyes - diu un dels dos.
       - Les nostres muntanyes - corregeix l’altra.
   A cada passa el paisatge guanya. Les crestes que treien el cap fa una estona, ara ja són una serra.
      - Què hi fem aquí a dalt? - Pregunta la Carla.
      - Simplement existir - diu ell - Et sembla poc?
   Viure lleugerament, agradablement. No necessiten res més. Més o menys com tothom.
         - Demà és Sant Jordi - diu ell - assenyalant una flor del terra.
      - Me la regales? - Pregunta la Carla. I abans que ell contesti afegeix: - l’accepto en lloc de la rosa - S’ha ajupit i l’acarona molt suaument - Però no l’arrenquis. M’estimo més que es quedi aquí.
  Els núvols sembla que volen complicar el dia. De lluny amenacen altres valls.
Des de dalt de la carena miren tot el que han pujat.
    - La baixada serà llarga.
  En passar pel davant de l’ermita de Sant Salvador de Barruera, els cauen les primeres gotes.
       - Ja t’he dit que ens plouria.
    - No et queixis Salvador, que som davant de l’ermita del teu nom - fa ella somrient - l’aigua és vida! - afegeix.
    - D’acord... però no ens entretinguem.
    - Serà un cap de núvol, ja ho veuràs.
La tarda gira full.
    Al capvespre els núvols amenaçadors s’han esvaït.
      - Quan tot sembla més complicat, un cop de sort ho pot capgirar.
      - Tenies raó Carla. L’aigua és vida. L’aigua és renaixença...

dimecres, 12 d’abril de 2017

Matinades davant del mar

Claror al Port de Barcelona
valga’m Déu quina passada
gaudeixo com una mona:
benvinguda matinada.
Asseguts a la platea
tots dos al davant del mar
miren com el sol es lleva
amb  el cor de bat a bat.

dimarts, 4 d’abril de 2017

Un diumenge a les Peces

Mig d’esquitllentes
sota la porxada
quan el sol entra.
Ben assegudes
fa estona que s’esperen
quan ve el diumenge.
    “Gairebé ho havia oblidat” em deies. No saps mentir, sé que recordes el cel de núvols amenaçadors sobre les cases alineades de les Peces.
    Contemples els ceps que rebroten, promesa de noves vinyes. Presagio aromes d’un vi novell que deixarem envellir. 
     Endins de la terra del Penedès, les rels xuclen la seva sàvia saba.
  Les branques fan ombra a les primeres roselles de l’any. Espurnes roges neixen als marges per navegar després enllà dels camps.
  Lluny, el campanar destaca entre les cases d’Albinyana. Pedra seca enmig de vinyes. Marges i cabanes.
   “Gairebé tot ho recordava”, vas reconèixer finament i finalment: les pluges sobre la terra que feien néixer les flors i omplien de verd els camps.
   Vaig deixar una petjada a la terra molla. "Encara dus xiruques?" em preguntà la terra.
   “El cel plora pel dia perdut”, vaig dir-te, però tu deies que era el color viu d’un dia guanyat.