divendres, 28 de juliol del 2017

Garrotins de destrucció massiva

No es pot descriure amb un boli
el mar sembla una aquarel·la
el cel és un quadre a l’oli
avui compro aquesta tela.

 Amb la muntanya i el mar
a la proa del vaixell
l’estiu vol veure arribar
ancorada en el Port Vell.

 Buscant l’ou de bon matí
en Colom garratibat
ha assenyalat amb el dit
que allò era un ou ferrat.

Han posat un ascensor
per un euro pujar a la lluna.
Això és tenir mala sort
no porto aquesta fortuna.

Al matí quan surt el sol
ja comença la calor
no és estrany en ple juliol
això no té aturador.

 Comprar urnes és la gràcia
que calli ja l’opressor
no és estrany en democràcia
això no té aturador.

 Hi ha qui amb tota la barra
ens compara amb la ETA
li dedico al molt bandarra
al cap una cagadeta.

Al garrotin al garrotan
de la vera vera vera de Sant Joan.
Al garrotin al garrotan
que el nostre referèndum va endavant!

diumenge, 23 de juliol del 2017

Tornar a Besan

   La Trini i el Pep fa més de mitja hora que pugen pel camí de ferradura quan albiren Besan, que dorm al fons del barranc aprofitant, el darrer sol de la tarda.
   - Ningú diria que lo nostre poble està abandonat - diu el Pep aturant-se una estona a respirar.
   - Jo no li considero - exclama la Trini - El veig com sempre.
   - Però ja fa molts anys...
    De tot fa molts anys per a ells. S’ha acabat la pujada, ara el camí és planer i entre herbes. Fins i tot fa una mica de baixada.
     - Recordes els que vivien aquí?
    - Com m'haig d'haver oblidat d'ells - respon el Pep - si la pubilla d'aquesta casa festejava amb lo mosso de casa Felip...
   Els arbres i la vegetació són els que principalment viuen actualment als carrers de Besan.
    - Vols que hi entrem Trini?
    - É perillós Pep
    - Sí, ja vigilarem que no s'esfondri lo terra.
    - Quins farts de treballar ens férem aquí a dalt Pep!
    - No sempre treballàvem Trini...
    - Au ves! Sempre estàs igual tu!
    - Aquí vàrem batejar les nostres fills.
    - I enterrar les nostres padrins.
    - Eres feliç Trini?
    - Encara ho sóc ara home, només de poder-ho recordar.
    - Lo nostre carrer es manté bastant bé. Que bé ens ho passàem a les Festes Majors, Pep.
     - Ara ho reconeixes? No m'ho deies pas quan érem fadrins, sempre fugies...
     - No sigos ruc, ja saps que ho feia veure...
    - Vos dir que aqueixos no tenen la roba eixuta ja? 
    - Diria que sí Trini.  Deu fer més de 10 anys que està estesa...
     Abans de marxar aprofiten per tornar a visitar casa seva.
   - No trepitjos que s’esfondraria.
   - Ara som més lleugers Trini, segur que aguanta lo nostre pes.
     Fan una darrera mirada a Besan, abans de baixar de nou cap a Ainet, allà on fa anys que dormen.
     - Mira Trini, un bolet pallarès...
    - No sigos més fantasma de lo que ets Pep. - diu la Trini sense poder amagar un ample somriure  - I deixa de mirar lo terra - afegeix.
  Alcen la vista i albiren lo Covil i la serra de Màniga. El sol encara il·lumina els cims, mentre que Besan resta ensotat. 
    I la llum s'apaga. 

diumenge, 16 de juliol del 2017

Com dues gotes d'aigua

  La tarda abans havia fet cel rogent... “No acabis la frase” tornà a dir la Míriam.
   Deixa’m dir que no va fer vent. Recordes com es deia aquell poble, tan petit on vàrem pujar? 
   “Quin?” 
  Sí dona, aquell poble, enlairat i emboirat,  on vam pujar a finals de primavera, aquell matí que plovia...
   “Vols dir aquell on mentre hi érem va parar de ploure? Als vessants de la serra de dallonses?”
    És cert, va parar de ploure, el ressol foradava el cel.
   “Quina llàstima que heu pujat en un dia emboirat, no vàreu veure les vistes panoràmiques”. Em va dir la Cristina. Ella segur que sap el nom del poble.
     I les vistes de proximitat? No diuen que al mal temps cal fer bona mirada?
    Arrengleradetes s’assemblen com dues gotes d’aigua.
    Crec que només hi viuen dues persones, i aquell matí no en vam veure cap de les dues. Només una guineu que buscava el dinar prop d’un marge. I que es va amagar abans de que pogués fer-li una fotografia. “És que no li agrada que l’apuntin”
    L’aigua mulla, el foc crema.
   “Has descobert la sopa d’all?” Em preguntava la guineu des del seu amagatall.
Hi ha coses que són tan naturals que no caldria haver-les de repetir, li dic a la desconfiada guineu. Oi, que el més natural en democràcia és votar? 
    "Pel que sé" diu la guineu: "Per fer una truita cal trencar els ous, i per votar cal tenir urnes."
   Quan érem a baix la boira va escampar i es veia la serra gairebé completa. I l‘ermita de la Mare de Déu del Montsant.
    “Ara m’ha vengut el nom al cap ma maire: Aubarca!”
   Albarca per als de la terra baixa.

dilluns, 3 de juliol del 2017

Can Etrock

   L’Araceli i la Míriam ja fa estona que són a Canet. Fa temps que tenen les entrades per al Canet Rock. Sort que van ser previsores perquè fa dies que s’han exhaurit.
    Després de la Iaia apareixen els Gossos a l'escenari.
    Miren cap el cel, pot passar de tot. Algun núvol negre vol amenaçar.
canten els Gossos:
   ...“i ploren,
ploren pels carrers ploren”
    El final del dia sembla que vol plorar. L’Araceli mira cap a ponent.
      - Cel rogent...
      - No acabis la frase - talla la Míriam.
   Quan apareix el Mainat algú diu: "aquest és el boss de Can Etrock". S'escolten els primers crits en favor de votar l'u d'octubre.
    Quan els Jarabe de Palo canten "la Flaca", fa estona que la nit de Canet s'ha adonat que la penya estima Pau Donés. 
   Canet és la nit, és la joventut, és la promesa d'una República lliure. Fins i tot té moneda pròpia, el canetum.
   Una cervesa, un canetum. En Miquel del roig, canta uns quants garrotins. Reivindicació i humor. "Amb el somriure la revolta", que cantava el mestre.
    Els Amics de les Arts avui canten el “Heu vingut a robar-nos les dones...” i no pas  l’heu vingut a robar-nos les urnes
      - Bora nit mal parits! - Crida el Gerard Quintana des de dalt de l’escenari, just un segon abans de que comencem a menjar-nos un plat de sopa de cabra.
   Després dels Zoo és el moment en que uns veterans es conjuren a tornar a venir l’any que ve.
   Des de dalt de l’escenari tornen a fer un visca a la República Catalana. Veritablement el Canet Rock és un espai de llibertat. 
   Cauen gotes del cel, però la Sol no se n'adona. És de nit i el seu nom segueix il·luminant.
   Els Buhos, ocells nocturns, toquen de nit.
   Foto: Mireia Pujol
     Amb els Txarango arriba la claror del dia. La germanor internacional.
    Foto: Mireia Pujol
    Uns supervivents contemplen el camp de batalla. Comencen a haver-hi baixes importants.
   L'Araceli viu lluny i marxa. I la Míriam amb la riuada de gent baixa cap a l'estació de tren.
  Alguns dormen al vagó, ella no. L'any passat no va poder venir i ara està eufòrica.
   Du els auriculars posats i torna a escoltar els Gossos
“... com gotes d’aigua s’enyoren
 aquells que ja no es veuran...”
   Rep un wadsap. És en Roger.  "Sóc al tren, estic tornant de Canet". Emoticons diversos, sobretot de sorpresa. Són al mateix tren, es troben a l'andana de l'estació de Sants.
    Can Etrock és màgia!!